Hui és el Dia Internacional del Treballador. És festiu en la majoria de països europeus i llatinoamericans, encara que als Estats Units o el Canadà ho celebren el primer dilluns de setembre. Malgrat la data en la qual se celebre, la reivindicació és la mateixa: els drets laborals. A més, és un dels dies més emblemàtics dels moviments comunistes i anarquistes.

Amb el pas del temps, aquest Primer de Maig ha anat perdent el seu caràcter reivindicatiu i revolucionari per a convertir-se en un festiu més. No obstant això, com la majoria de drets aconseguits al llarg de la història, el seu origen seria impensable sense les vagues, les reivindicacions i la pressió al poder per a aconseguir els drets com a ciutadans i ciutadanes.

El sacrifici de la classe obrera

L’1 de Maig va ser establit pel Congrés Obrer Socialista de la Segona Internacional a París en 1889. Es tracta d’un homenatge i commemoració a Els màrtirs de Chicago. Aquest va ser un grup de sindicalistes socialistes i anarquistes que van ser executats en 1886. Aquests treballadors reclamaven la reducció de la jornada laboral a 8 hores, ja que la majoria de la classe obrera feia sobre 16 hores diàries.

Els màrtirs de Chicago van iniciar una vaga l’1 de maig en el seu Estat. Les manifestacions es van estendre per tot el país, a la qual es van unir més de 400.000 obrers. Però a Chicago la revolta es va allargar fins al 4 de maig i va culminar amb la massacre d’Haymarket. En ella, cinc dels vuit sindicalistes que van iniciar la vaga van ser condemnats a la forca.

Entre la patronal i els treballadors

Abans de 1886 la llei ja establia la jornada de 8 hores. El problema és que la patronal no la complia. De fet, no va acceptar la vaga del Primer de Maig. No obstant això, els treballadors van optar per ignorar a la patronal i fer la vaga igual aqueix dia.

Per por de que l’1 de maig fóra més enllà i que poguera convertir-se en una revolució anarquista, la patronal va acabar cedint. «El proletariat d’Europa i Amèrica passa revista a les seues forces, mobilitzades per primera vegada en un sol exèrcit, sota una sola bandera i per a un solo objectiu immediat: la fixació legal de la jornada normal de vuit hores», va fixar Engels en 1890 en el Manifest Comunista.

Un segle i mig després

A principis del segle XX el moviment obrer va anar agafant més força i els drets dels treballadors anaven aconseguint-se molt poc a poc. No obstant això, les dues guerres mundials i l’auge del feixisme van fer que molts dels drets s’anaren per la borda. En la segona meitat de segle, van ser molts els disturbis que es van produir per aconseguir allò que s’havia perdut.

Ja en el segle XXI, en molts països aquest dia ha perdut el seu caràcter reivindicatiu. No obstant això, molts partits segueixen amb la intenció de recuperar aquesta lluita. A més, una de les curiositats és que al seu país d’origen se celebra al setembre. Als Estats Units i el Canadà se celebra el primer dilluns d’aqueix mes per por de que el moviment socialista s’intensificara. Així, va passar a dir-se Labor Day, per a deslligar a la classe obrera de l’1 de maig.