SHARE

L’humorista, còmic i actor Paco Arévalo té un objectiu en la vida, crear somriures amb els seus espectacles d’humor en teatre o televisió. Recentment ha estat en els estudis de 7 Televalencia per ser entrevistat per Quique Peña.

Paco Arévalo comença la conversa recordant les cintes de Cassette, “va ser una època important, fixa’t que en els anys 80 em cridaven l’embarassat perquè estava sempre en cinta. En DVD vaig arribar a treure també coses, però la cinta va formar part important de la meva carrera”. “El meu humor està dins d’un ventall de fer imitacions o formes de parlar dels llocs d’Espanya, fins i tot de l’estranger, sempre de parla hispana. La meva filla quan tenia amígdales, feia com un gangoso infantil, mai burlant-me de ningú, ni de malalt de paladar, ni gens. Hi ha gent en xarxes socials, que recriminen això, que no és veritat”- explica l’humorista.

Arévalo ressalta que “cal començar per riure’s d’un mateix, és alguna cosa que tenim molt après tots els que ens dediquem a l’humor, un es mira al mirall i comença a treure’s els defectes, comença a insultar-se, a riure’s, aquí és on comença l’humor, rient-se d’un mateix. No és el mateix riure’s d’un mateix i del que facin uns altres, que riure’s d’una persona. Una persona que tingui alguna malformació, doncs no et vas a riure perquè no fa gràcia, a mi no em fa gràcia un senyor que vagi malament, que vagi coix, però si em fa gràcia un que circumstancialment caigui, sense que l’hi esperi, si no li passa gens a la persona, A qui no li fa gràcia?. Hi ha una diferència molt gran entre la caiguda d’un home i la d’una dona, aquesta última és vergonyosa, quan cau encara que es faci mal, comença a riure’s, encara que s’estigui morint del dolor. L’home, en canvi, és més brut, comença a despotricar, pega una puntada, fins i tot és capaç de trencar-se el peu del cop que pega després de caiguda”.

L’humorista subratlla que “la gent que ens dediquem al món de l’espectacle, a fer comèdia, ens fa molta falta que ens facin riure. Un dia un payasito de carrer, em va fer riure solament amb un nas i un suèter de ratlles, imitava a tota la gent que passava, era un espectacle de divertit, si passava una embarassada la imitava, un forçut, també, i si es donaven la volta enfadats, ell es tirava al sòl com rendit”.

En l’entrevista també ens parla de la màgia, diu que “és molt bonica, jo vaig començar veient treballar molt a Juan Tamarit, quan estava al programa 123 amb nosaltres, amb ell he gaudit moltíssim la màgia, està considerat com un dels grans”. Sobre Bertín Osborne ho descriu com el seu germà, “hem fet una gira de 6 anys i mitjà, estupend, he fet algunes col·laboracions al programa “La meva Casa és la Teva” portant amb cotxe a Bertín i parlant una mica del convidat, què li semblava, una cosa divertida. Ho considero un gran amic meu, la qual cosa necessiti, jo estic al seu costat”. Sobre Fernando Esteso remarca que “és una gran persona, un gran amic, un gran professional, hem fet moltes coses junts. Sempre que hem estat treballant junt, ell m’ha ajudat molt”.

Per acabar l’entrevista ens explica no troba a faltar gens, pensa que “el progrés és el progrés i cal anar amb ell, sinó serioses un antiquat de nassos, enyoro el que ha quedat enrere, em dóna molta ràbia de vegades el de políticament correcte”. Sobre projectes de futur ens avança que a la fi del mes de febrer comença amb Rafa Basurto i jo, amb “Dos amics tan panchos”. Indica que “la televisió és alguna cosa que m’agrada moltíssim, sobretot gairebé familiar, quan jo feia “Dels bons el millor” amb MalenaGracia, tenia una audiència espectacular, però després em van fer un plató important, al setè programa es va haver de llevar, el plató petit anava com una bala”.