Quina casualitat que tothom coincidisca que la primavera és l’estació de l’amor, no? Els ocells canten, les plantes floreixen i els espanyols es lleven el mono de votar després de quasi tres anys de sequera. Tot resulta més bonic a la primavera. Podem atribuir aquest fenomen als astres o a supersticions de qualsevol índole, però la veritat és que existeix una explicació científica a tot això.
Dopamina. Aquest component químic és el culpable que el nostre cervell desitge coses. Per descomptat que hi ha altres sistemes molt més intricats implicats en la qüestió d’estimar, però pel que fa a nous amors, ambicions i desitjos, la dopamina és la sospitosa habitual.
La qüestió és que a la primavera la dopamina es dispara. Per què? Perquè vivim noves experiències constantment. No són “noves” com a tal, però la letargia dels mesos de tardor i hivern provoquen que el nostre cervell s’“oblide” d’elles. Colors, olors més vius, cossos més descoberts per la calor… tot això contribueix al fet que la nostra ment genere quantitats ingents de dopamina i per això ens fem més vulnerables a Cupido.
Cada mes d’abril els nostres cervells es converteixen en factories de dopamina que ens converteixen en addictes a l’amor. De fet, les anàlisis d’ones cerebrals en gent enamorada s’assimilen molt als dels drogoaddictes. En tots dos casos l’eufòria es dispara.
Un altre aspecte important que alimenta aquesta teoria és l’absència de melatonina en el nostre cos. La melatonina és una hormona que alimenta la sensació de somnolència i letargia. Durant els foscos dies d’hivern, el nostre cervell és un rusc d’aquest component. No obstant això, quan arriba el sol els seus nivells decreixen considerablement, i això deriva en una xutada d’energia important.
Es coneix a més que la melatonina és un potent inhibidor de la testosterona, per la qual cosa el seu esvaïment en els mesos assolellats repercuteix directament en el desig sexual.
Els meteoròlegs alerten d’una primavera més calorosa del normal
