Elena Negueroles, nascuda a Alzira, és una persona polifacètica. Diu que pintar li dóna sentit a la seua vida, una vida dedicada, en part, a la defensa i benestar dels animals abandonats.
Què li ofereix l’art? I els animals?
L’art em proporciona el tan desitjat “mindfulness”, l’oblidar-me de tot quan estic immersa en un treball creatiu. I els animals em preocupen i m’ofereixen la seua companyia i el seu amor incondicional.
Si no haguera sigut pintora… Què haguera sigut?
Actriu.
Quin és el nivell dels nostres museus?
No tinc ni idea. Només sé que fa molt temps que no realitzen exposicions que m’interessen.
Sempre li han interessat els animals?
El meu compromís amb els animals l’he heretat de la meua mare i m’he involucrat més des que ella va morir. Em dóna remordiments no haver-la ajudat més mentre vivía.
Quin és el seu treball en AUPA (Adopta Un Perro Abandonado) ?
Respondre als correus, una mica de relacions públiques i poc més. Al principi anava al refugi, però no tinc la força física i, sobretot, la força psicològica que es necesita.
Treballar en contacte amb els gossos abandonats ha de ser dur… S’ha de ser d’una pasta especial?
Efectivament. Qui ha estat en contacte amb gossos abandonats ho fa per amor i el seu sofriment es converteix en el teu. És un desgast emocional molt gran, que té fins a un nom científic reconegut a nivell psicològic. Es diu “la fatiga per compassió” o “desgast per empatia” i està catalogat com un estrès postraumático secundari.
Qui li fa més feliç, els gossos o les persones?
Em fa feliç saber que tots els éssers que vull, persones o animals, estiguen bé i disposar de temps per a mi treball. Els gossos m’encanten, m’ofereixen la seua companyia i el seu amor incondicional i passe moments de tendresa i diversió amb ells, però també em causen preocupacions i desvetllaments.
Jo faig meua la frase de Jean Anouilh que diu: “Sempre hi haurà un gos perdut sota la pluja que m’impedirà ser feliç”.
