El jugador de moda, Rodrigo aconsegueix el gol que li dóna al València CF la cinquena victòria consecutiva en LaLiga, desplaçant del tercer lloc al Reial Madrid, de nou amb un paper clau de l’afició de Mestalla. A continuació destaquem la crònica del www.valenciacf.com.

Mestalla ha gaudit d’un València CF que no es cansa de guanyar i després d’anotar-se un altre triomf, escala al tercer graó del podi de LaLigasuperant al Reial Madrid. Ningú és capaç de frenar a un equip llançat cap a la Champions, ambiciós i competitiu per tornar per la porta gran a la màxima competició continental, encara que se sofreixi en els minuts finals, moments en els quals l’afició va vibrar amb la seva energia per ajudar al seu equip. En una mostra de poder sobre la gespa, l’equip dirigit per Marcelino sap a tot moment què marxa posar-li al partit. Col·locats perfectament, maneja a la perfecció en quins moments cal donar-li velocitat o pausa al partit, però sempre tenint la situació sota control. I com recorda el tècnic en el vestuari, mai cal cansar-se de guanyar i quan Guedes es va pujar a la moto en el minut 6 de partit, l’afició feia olor que alguna cosa bé anava a passar. Va arribar a la línia de fons, va deixar al seu rival assegut amb una retallada en una rajola, per donar-li una llaminadura a Rodrigo en el segon pal, disposat a avançar a l’equip amb el seu cap. Vamossss!

A aquest pas caldrà canviar-li a Rodrigo el nom en la seva samarreta i afegir-li la “L”, perquè a Mestalla ja se li coneix com “Rodrigol”. Està de dolç i pilota que li arriba… al fons de la xarxa. Era l’1-0, una mostra d’autoritat, però el València CF volia més. Dóna la sensació de que mai té suficient, acumulant-se els trets a Pau López, engrandint-se sota els pals per repel·lir els potents trets de Kondogbia, Guedes, Montoya o Zaza. Aquest València CF juga de memòria. Parell i Kondogbia són capaços de jugar amb els ulls tancats, interpreten els seus moviments amb una precisió suïssa. Guedesreparteix màgia cada vegada que li arriba la pilota, mai saps per on et va a sortir i té la porteria entre cella i cella si no hi ha un company millor posicionat. Mestalla es va portar les mans al capdavant quan el portuguès, amb un toc orientat, va deixar enrere al seu rival per plantar-se dins de l’àrea abans d’executar el seu tret, salvant amb les gemmes dels dits de forma miraculosa Pau López, com després va repetir davant Zaza, en ple huracà d’ocasions valencianista. Enrere, a força de treball, s’està aconseguint edificar un mur infranquejable, sortint sempre amb anticipació Garay o Gabriel Paulista per apagar qualsevol besllum de rebel·lió visitant. Els dos marquen la línia i no hi ha qui passi. I si no… apareix Net, de nou posant el cadenat a la seva porteria.

La sensació en la graderia al descans era que el marcador era curt per als mèrits dels uns i els altres, no cabia en la seva imaginació sofrir, però tampoc calia confiar-se, sobretot en veure com el RCD Espanyol desafiava al València CFrobant-li la pilota després dels dos trets inicials de Zaza i Parell. Però aquest equip té recursos per a tot, plantant-se davant de Net i buscant sentenciar amb un contraatac. Eren moments difícils, però aquí va tornar la graderia a aixecar a l’equip amb els seus càntics i Guedes es pujava a la seva moto traçant diagonals cada vegada que rebia la pilota. Què jugadorazo!. Esment a part mereix també Kondogbia, tant a l’hora de desplegar el seu físic imponent per recuperar o dificultar la creació del rival, com amagant la pilota o distribuint amb la seva esquerrana a l’hora d’iniciar l’atac. No hi ha qui li robi l’esfèric i això té un valor incalculable.

Mentre anaven caient en degoteig els minuts acostant-se al final amb el marcador “obert”, potser a causa de la falta de frescor en els últims metres per l’esforç realitzat fins al moment, per aquest motiu Marcelino donés entrada a Santi Mina, buscant aquest segon gol que acabés amb la incertesa del marcador.