Pedro Ruiz ha passat este estiu pels escenaris valencians amb ‘Confidencial’, un espectacle en el qual repassa els seus 40 anys en aquest ofici i en el qual explica anècdotes relacionades amb tots els personatges que ha conegut com Felipe González, Camilo José Cela o Estefanía de Mónaco.
-Tornes al teatre amb “Confidencial”, Què trobarà el públic en aqueix espectacle?
Es van a trobar amb un punt de reflexió en la meua carrera. Commemore els 40 anys que fa que vaig debutar a Madrid en el teatre Figaro, quan tots els dies teníem amenaça de bomba. Era en plena transició, atemptats permanents, segrest d’Oriol i Villaescusa, Carrillo amagant-se. Eixíem a l’escenari per a dir: “Hi ha amenaça de bombes”. Ara vull fer un canvi de to i convertir el teatre en el saló de la meua casa o de casa dels espectadors, per a baixar-me d’un to més estrident, que he tingut sempre, molt més enèrgic i ser algú que explique coses de la seua vida, anècdotes molt divertides però molt vertaderes. Cante cançons, divertides i no gaire divertides i després el públic em pregunta el que vulgues.
-Seria una espècie de memòries, no?
No, seria una espècie de mosaic. Jo mai explicaré les meues memòries. Però si hi ha anècdotes que m’han ocorregut a mi perquè toque molts ambients en la vida, que també valen d’exemple paral·lel amb el que ha ocorregut amb el país. Si explique una entrevista que vaig tenir amb Felipe González en la Moncloa, amb el que continga o amb Dalí o amb Estefanía de Mònaco. També apareixerà Lola Flores o Lola Flores o amb Camilo José Cela, també t’estic explicant un tros de la història d’Espanya o de la història de la nostra societat, des de les coses que m’han passat a mi, que no són sol meues, són de tots.
-Una persona com tu que ha viscut tant i ha conegut tants personatges i que en la seua professió ha fet pràcticament de tot, de quina manera selecciona les anècdotes que ha d’explicar en aquest espectacle?
Doncs com si un haguera de fer una ensalada russa o un plat combinat. Pel coneixement que tinc del món de l’espectacle, sé que l’espectacle no ha de ser absolutament de debò, absolutament de broma, ni absolutament privat. Llavors has de fer una miqueta de pèsol, una miqueta d’espàrrec, una miqueta de xoriço, una miqueta de ceba, una miqueta de maionesa, perquè el plat combinat finalment diga sent: “Que bon gust final ens deixa”.
-Has callat alguna anècdota?, és a dir, has apartat alguna anècdota?
Tot el que és la meua vida privada, no explique mai res…
