athletic
SHARE

Potser l’atmosfera gestada semblava la més propícia per a pensar en l’heroïcitat. Arrere quedava un primer temps de signe atribulado, però el Llevant va ser capaç de mutar la seua imatge durant la represa de la cita davant l’Athletic. Cada minut del capítol definitiu semblava rearmar al grup que prepara López Muñiz des de la banqueta. Aqueix reforç anímic sobre el verd va tenir la seua translació sobre la graderia. La massa d’Orriols creia en gesta i ho demostrava augmentant el voltatge dels seus ànims. La seua actitud va ser conseqüent amb aqueixa idea. El batec del cor del feu blaugrana palpitava amb força. A baix els futbolistes s’expressaven amb major intensitat i també amb major emoció. El cuir corria sobre la superfície del verd. Les botes de Campaña van créixer. Totes les pors del primer temps van quedar arraconats. El Llevant generava dubtes al seu adversari, principalment atacant els costats amb decisió. Per la perifèria la societat levantinista va trobar forats pels quals voltar el perímetre defensiu defensat per Arrizabalaga. La pilota cercava la cama esquerra d’Ivi i les pulsacions de Morales. La seua condició de defensor, incrustat en el lateral dret, després de la permuta que va significar el relleu de Shaq en l’entreacte de la cita de lliga, no li va allunyar de l’àrea rival. El seu esforç era titànic. El Llevant va tornar a creure. La seua ment es va alliberar.

L’Athletic va donar dos passos sobre si mateix per a aixoplugar-se en un intent per defensar el gol conquistat per Aduriz en els minuts inicials. El Llevant va aconseguir rebel·lar-se davant el signe de les dificultats. La seua trepitjada era més vigorosa i determinant. Hi havia cert vertigen en les seues manifestacions. Orriols ho va entendre i va entrar en sintonia per a escenificar aqueix moviment de subversió. Entre Laporte i Ünal Enes van signar la igualada. Ivi havia entrat en acció per a desequilibrar des del perfil esquerrà de l’atac local. Ivi generava desassossec sobre el seu oponent. Amaga fonaments per al desequilibri. El feu granota va somiar amb la remuntada. No semblava una quimera, però la sensació de frustració va ser realment monumental i el coliseu d’Orriols va caure pres de l’abatiment. La disciplina del balompié pot arribar a ser despietada en les seues demostracions. Tot va esdevenir amb celeritat. Williams va trepitjar l’àrea d’Oier i va acariciar l’esfèric sobre l’entrada de De Marcos. El seu centre va xocar en les botes de Postigo per a confondre a l’arquero basc. La desgràcia es va encebar amb l’entitat blaugrana.

L’acció va marcar el desenvolupament final de la confrontació. En plena amenaça de ciclogénesis activa sobre la Península Ibèrica, la borrasca va semblar materialitzar-se sobre Orriols en l’epifania de la confrontació. Un rebuig contundent es va convertir en el pròleg de la diana aconseguida per Aduriz. L’atacant va forcejar una pilota ploguda del cel amb Postigo que va acabar amb el col·legiat apuntant en adreça cap a la pena màxima. El veterà ariet no va errar des dels onze metres per a engrandir la seua imatge de bèstia negra de la institució levantinista. El Llevant va començar el partit atordit. Era el minut quatre de la cita i el duel naixia sota el signe de l’angoixa. El Llevant semblava volar amb la inconsistència d’una fulla bressolada pel fort vent. Va ser una constant durant en capítol inicial, si bé l’aparició de Boateng va propiciar una primera aproximació que va resoldre amb majestuosidad Arrizabalaga tirant de reflexos felinos. Potser va ser un avís de tot el que podia succeir en la represa. El Llevant va trencar la cotilla que li va oprimir i desafiament una remuntada atrotinada de manera desventurada.