(SONIA GARCÍA y A. MARCO).- Fa un any, el coronavirus semblava una epidèmia remota. La societat valenciana vivia el dia a dia amb tota normalitat. La Plaça de l’Ajuntament acollia a més de mil persones a les 14 hores. Els assistents a la mascletá sentien l’explosió dels petards però el que no percebien era l’esclat del primer brot de coronavirus que succeïa simultàniament.
La COVID-19 es va endinsar en la Comunitat Valenciana. Va viatjar des de Milà allotjat en un periodista esportiu que cobria el partit del València CF contra l’Atalanta. Uns dies després de la trobada, el 27 de febrer, es confirmava la notícia: Kike Mateu era el primer positiu de la ciutat.
Ara, un any després ha confessat que el sentiment de culpa va ser tremend. Actualment, encara continua sent un “conillet d’índies” i continua sotmetent-se a controls i proves per a veure com es desenvolupa el seu cas un any després. Tota la seua experiència la narra en el seu llibre ‘Paciente Cero’, que ha tingut un gran acolliment entre els lectors. No obstant això, Kike assegura que el llibre “no és el que t’esperes” i relata “moltes coses diferents” que sorprenen.
Fa un any tot el relacionat amb el coronavirus i els seus símptomes era tot un misteri per a la majoria, Com va donar compte que tenia COVID?
Als tres dies de tornar d’Itàlia vaig començar amb símptomes i vaig prendre preocupacions sobretot amb la família. No vaig pensar que tinguera coronavirus perquè a Itàlia oficialment havien dos casos, creia que era una grip. Vaig deixar d’anar a treballar fins que vaig ser a l’hospital i em van dir que era coronavirus. Vaig tenir els símptomes d’un refredat però la tos era diferent. La febre va ser l’últim a aparèixer acompanyada d’una sensació d’ofec que no té res a veure amb el que es viu en els refredats.
Va contagiar a algun familiar o amic?
Sí, sé exactament a totes les persones que vaig contagiar. A l’ésser el pacient zero, els rastrejadors estaven tots a la meua disposició. Van seguir tot el meu rastre des que vaig tornar d’Itàlia. De la meua família en canvi no es vaig contagiar a ningú, no se sap el motiu ni tampoc han sabut explicar-me’l científicament.
Recorda aqueixos primers dies a l’hospital?
La primera setmana a l’hospital va ser terrible. Estava tancat però al meu voltant apareixien persones i casos als quals havia contagiat jo. Vaig ser sabent minut a minut a qui vaig contagiar amb el sentiment de culpa que genera això. També vaig anar sabent la seua evolució, com empitjoraven i com van estar prop de la mort, això et genera una sensació terrible.
Al marge dels altres contagiats, Va témer per la teua vida?
Por a morir no vaig tenir mai, pel meu caràcter mai pense en negatiu. Les dades que teníem eren que el 85% de la població ho passava amb símptomes tolerables. A l’hospital vaig agafar una infecció bacteriana que em va deixar amb 40 graus de febre. Malgrat això, no pensava que anara a morir encara que la meua dona sí que ho creia. Els que estan fora, sabent que tenia pneumònia i quaranta de febre, ho van viure d’una altra manera.
Com va ser la rehabilitació i les proves posteriors?
Vaig fer una setmana d’aïllament a casa i afortunadament no vaig tenir cap seqüela. Ara em fan controls perquè als primers pacients ens porten un seguiment molt estricte, ens té molt controleu-los. Això de ser conillet d’índies no és sol quan estàs contagiat, també després. Amb les proves han pogut veure com van evolucionar els meus anticossos amb el pas del temps.
Com a pacient que va estar 25 dies ingressat, Què opina sobre l’actual protocol?
Amb la saturació hospitalària d’ara, la gestió és diferent a la que jo vaig viure. Que es done l’alta sense PCR em sembla igual de mal que quan manaven a casa a malalts amb pneumònia. haurien d’estar en un hospital però quan no hi ha espai es prenen decisions que no són lògiques.
En un malalt de coronavirus no se sap com va evolucionar la seua malaltia. No li pots donar l’alta perquè igual està malalt. Jo vaig estar 30 dies infectat, hauria estat 10 dies a l’hospital i 20 contagiant a gent al carrer. Científicament no és responsable.
Arran del seu contagi va publicar el llibre ‘Paciente Cero’, Què pot trobar el lector en ell?
El llibre ‘Paciente Cero’ no és el que t’esperes. T’esperes el diari d’un que ha passat la malaltia i et trobes amb una història diferent. El meu testimoniatge és molt diferent als que van passar després: com s’arriba a aqueixa història, com és la vida dins un hospital, les coses que passen ací dins, etc. Són coses que no coneix ningú si no estàs ací dins. La gent no viu en un hospital, la vida d’un hospital no es coneix.
Tampoc les connotacions externes, la qual cosa va suposar mediàticament que fóra el primer testimoniatge a parlar. Em vaig convertir en la cara més coneguda de la pandèmia eixint en els informatius i fins i tot en ‘Salva’m’ tots els dies.
El llibre és una mescla entre el que jo vaig viure personalment a l’ésser el pacient zero en una província tan gran i un dels primers 10 d’Espanya. És un paral·lelisme entra l’evolució de la pandèmia i la meua experiència.
És un tema real, d’actualitat i que li pot passar a qualsevol. S’ha venut molt bé. De fet, no he rebut ni una sola crítica a través de les xarxes socials. M’ha escrit gent de tota Espanya molt contenta amb el que ha llegit.
