Català: “Ribó només cuida dels seus i no permet als valencians una cosa tan tradicional com és la Senyera en el Te Deum”

La portaveu del Grup Municipal Popular explica la seua experiència com a portadora de la Real Senyera i valora la situació política que travessa València

Catalá
María José Catalá en la entrada de 7 Televalencia.

Doctora en Dret, María José Catalá va iniciar la seua marxa política amb tan sols 26 anys aconseguint l’alcaldia del PP amb majoria absoluta a Torrent on els socialistes governaven des de 1979. Va ser anys després a la fi de 2011 quan va fer el salt a la política autonòmica. Va ocupar una cartera amb pes, la Conselleria d’Educació, que va assumir després d’abandonar l’alcaldia, i només tres anys després es va convertir a més en portaveu del Consell.

Després de les eleccions autonòmiques de 2015, el PP va passar a l’oposició en Les Corts on va exercir com a portaveu adjunta del partit fins a liderar l’oposició de l’Ajuntament de València com a portaveu del Grup Municipal Popular on es troba actualment.

Després de celebrar el 9 d’Octubre, Què ha suposat ser portadora de la Real Senyera?

Ha suposat un honor grandíssim, era molta responsabilitat perquè és l’element més important d’identitat del poble valencià. Era el dia gran de la Comunitat Valenciana i el que commemoràvem és el dia de l’entrada de Jaume I i el moment en el qual es va constituir un nou regne amb les seues pròpies lleis, és a dir, és l’origen del nostre autogovern. A més, hi ha una responsabilitat moral com a valenciana i és que portar la Real Senyera significa fer passos a la conservació dels nostres senyals d’identitat, de la nostra llengua, de la nostra cultura i defensar tot el que té la terra de València.

Com a valenciana, Quins grans projectes o esdeveniments li agradaria portar a la ciutat?

Intentaria tenir un debat molt reflexiu i molt seriós sobre el model de ciutat de València com per exemple aconseguir que València fóra la Ciutat Europea de la Cultura. Tenim una ciutat amb primer nivell en música, primer nivell en disseny i moltíssim talent.

Tractaria de recuperar tot el potencial que té aquesta ciutat: el que va ser el llit del riu, que el Palau dels Arts recobrara l’esplendor com un dels centres operístics més importants a nivell internacional, que el Palau de la Música fóra aqueix element de la ciutat on tots músics valencians i els grans internacionals estigueren allí, i posar en valor el Museu Sant Pio V.

A més, m’agradaria que fórem una de les ciutats més verdes d’Europa, és a dir, intentar fer projectes d’enjardinament i de parcs i intentar que fóra una ciutat molt bolcada amb la infància perquè veig pocs parcs i m’agradaria que fóra una ciutat molt amable amb la infància. No són grans projectes com els que coneixem, és intentar posar en valor el que té aquesta ciutat.

Si haguera de vendre València a algú de fora que està pensant a mudar-se a la ciutat, Què li diria?

Jo li diria que València és la millor ciutat per a viure, per descomptat d’Espanya i jo crec que d’Europa per diversos motius. Primer pel clima, estem pegats al mar i al mateix temps tenim unes zones d’interior precioses. Estem connectats a una hora quaranta amb la capital d’Espanya i a més tenim el primer port d’Espanya, el primer port d’Europa i el quart del Mediterrani.

Diria que ací hi ha moltíssim talent, moltíssim moviment de gent jove creant i que és una ciutat molt bonica per a viure a més amb una gastronomia meravellosa. És la ciutat que Sorolla va triar per a pintar els seus quadres amb una llum inigualable. Si cerquen la ciutat de Sorolla, han de venir a València.

La crispació social respecte a la política que hi ha avui dia és innegable, A vostè li ha decebut?

No em sent decebuda amb la política perquè jo sóc part de la política però em sent decebuda amb alguns polítics que d’alguna manera deterioren la imatge i el treball que fem tots. Em sent decebuda amb els polítics que juguen amb la demoscopia per a prendre decisions que van més enllà dels interessos del nostre país com per exemple, Pedro Sánchez.

Em sent molt decebuda amb polítics que simplement fan política per la seua ideologia i pels seus i no intentant cuidar de tots. Un exemple és Joan Ribó que només cuida dels seus i no permet als valencians una cosa tan tradicional i tan històric, que no és un tema religiós, com que la Real Senyera entre a el Te Deum. Quan governe el PP la Real Senyera tornarà a entrar en la catedral el 9’Octubre com a marca la tradició i la història.

Em sent decebuda amb aqueix tipus de polítics però malgrat tot crec que és una vocació de servei necessària, que els millors han d’estar en política, que la societat ha de cercar als millors, siguen del partit que siga, i que han d’intentar trobar-los que n’hi ha i confiar en ells.

Parla de seleccionar als millors professionals però alguns no compleixen requisits tan bàsics com parlar idiomes o haver exercit com a professionals, No s’haurien d’establir requisits com en qualsevol altre tipus d’ocupació?

És un gran debat en la política espanyola però també és veritat que tal com configurem la nostra Constitució i el dret al sufragi actiu i passiu el configurem de manera que qualsevol persona amb independència de la seua formació o preparació puga accedir a un càrrec de representació. Aqueix és el gran debat. Jo sí que crec que els polítics haurien de tenir una mínima preparació per a accedir a llocs de responsabilitat, com se li demana a qualsevol gerent de qualsevol empresa per a poder gestionar bé.

Per exemple, no ens hauria passat això de l’estafa de l’EMT si hi haguera hagut un polític al capdavant que sabera el que fa. Amb exemples com el de Grezzi i els quatre milions d’euros és quan un comença a reflexionar i és que qualsevol no val per a això. No tothom pot estar al capdavant de diners públics que és els diners que paga la jubilada, el pensionista o la persona de l’atur tots els dies. És molt greu.

Si poguera tornar a començar la seua carrera professional triaria la política?

Perquè no ho sé. Jo crec que la meua família em condicionaria, m’estrenyeria perquè seguira amb l’exercici de l’advocacia. Però a la segona conversa serena veurien que per a mi això és inevitable, si t’agrada no pots evitar-ho. Si tornara arrere sabent el que sé, no podria evitar tornar-me a ficar en política.