Era 23 de febrer de 1981 i en el Congrés dels Diputats s’aveïnava una carrera de fons que -aparentment- ningú veia venir. Tenia lloc la votació a la investidura de Leopoldo Calvo Sotelo quan de fons es van començar a escoltar murmuris que venien dels exteriors de l’hemicicle. De sobte, una veu autoritària irrompia amb força: “Quieto todo el mundo!”. Era el comandant Antonio Tejero. Estàvem davant un colp d’estat que anava a mantenir en suspens als espanyols durant quasi un dia sencer.
Mentrestant, els carrers de València eren ocupades per més de dos mil militars que, tancs mitjançant, van tallar la respiració d’una ciutat que no havia vist un desplegament militar de tals característiques des de la Guerra Civil. Molta gent es temia el pitjor: una tornada als valors del franquisme dins d’un país que començava a alçar el vol.
No obstant això, com tots sabem, el colp no va proliferar. Aquell contratemps històric que podia haver canviat el rumb del nostre país es va quedar en això, un contratemps. Però aquell 23F va romandre per sempre en la memòria col·lectiva espanyola com una de les dates que més incògnites amaguen en la història recent del nostre país.
Moltes són les veus que apunten al fet que el rei era coneixedor del que estava per venir i que va ser de fet un dels encarregats de sargir tota la trama. És el cas de la periodista Pilar Urbano, que arreplega en el seu llibre La gran desmemoria (Planeta) moltes de les converses que va mantenir el monarca amb alguns dels protagonistes del Colp. La periodista manté ferma la seua postura: “El rei ens va salvar in extremis d’un colp que ell mateix havia posat en marxa, no volent que fora un colp, volent una solució forjada en el Parlament; però Suárez li advertia: «Això és un colp!».
“Afirme la meua rotunda decisió de mantenir l’ordre constitucional dins de la legalitat vigent. Després d’aquest missatge ja no puc tornar-me arrere”
Aquestes eren les paraules que li va traslladar el llavors monarca al tinent Milans del Bosch, qui es trobava al capdavant del Colp a València, en un telefax enviat a les 2 de la matinada del ja 24F. Les suspicàcies acosta la versió oficial de l’ocorregut aquell dia, com podem observar, no són del tot infundades.
Per a conèixer a la fi la veritat sobre l’ocorregut, ara com ara tenim dues opcions: la primera, esperar que en 2030 es desclassifiquen per llei els documents oficials que des de llavors es mantenen ocults; la segona, prendre una drecera i modificar la legalitat vigent.
Fa quasi un any, al març de 2018, es va aconseguir desbloquejar en el Congrés una proposta del PNV perquè les matèries delicades tingueren una vida secreta de no més de 25 anys (i deu extra en casos excepcionals i justificats pel Govern). El PP va decidir no continuar posant traves a una iniciativa que, per a alegria de molts i terror de d’altres, suposaria la publicació immediata de centenars de pàgines oficials sobre la història d’Espanya.
Al setembre, després de la dura insistència dels nacionalistes bascos, Pedro Sánchez es va mostrar favorable a aquest escurçament a 25 anys del termini per a desclassificar documents secrets i va anunciar que el Govern també estudia autoritzar amb caràcter general la consulta dels documents que integren l’Arxiu General Militar.
Des de llavors l’assumpte no ha avançat massa, però s’espera que el procés s’alleugerisca en el cas que Sánchez renove mandat després de les eleccions del 28 d’abril.
