Tres personatges il·lustres recorden amb sofriment i terror la gran riuada de València

El 14 d'octubre del 57 María Luisa Merlo va perdre a la seua àvia a València, una data que l'actriu valenciana no ha oblidat i que va portar a la seua mare a "una aventura terrible"

riada
Fototeca Nines ENF

Dos dies de pluges intenses es van produir a València en 1957. Unes pluges que van descarregar 500 litres per metre quadrat en municipis pròxims a la capital com Bunyol i que presagiaven la pitjor de les conseqüències: el desbordament del riu Túria. Els carrers de València van quedar afonades davall les aigües d’un riu que necessitava més espai per la forta tempestat.

Les inundacions, que encara perduren en la memòria col·lectiva de tota una generació, es van cobrar prop d’un centenar de vides i encara avui queden vestigis d’aquella riuada en molts punts de la ciutat on es trobes senyals que testifiquen la gran catàstrofe que va succeir.

“TARDÀREM QUATRE DIES A ENTERRAR A LA MEUA IAIA, ARRIBAR A LA SEUA CASA ERA IMPOSSIBLE” – MARÍA LUISA MERLO

L’actriu valenciana María Luisa Merlo, protagonista de la reeixida obra teatral ‘Conversaciones con mamá’ al costat de Jesús Cisneros, tenia 16 anys quan el 14 d’octubre de 1957 va sonar el telèfon per a donar una terrible notícia: la seua iaia materna havia mort a València.

“Jo estava estudiant i em van comunicar que la meua àvia, amb 61 anys, acabava de morir”, relata. “Em vaig quedar sola a Madrid i la meua mare va haver de marxar-se a València en un camió, va ser una aventura terrible”.

La matriarca de la saga d’actors vivia en ple centre del barri Russafa, en el número 8 del carrer Sueca, la mateixa llar en el qual va nàixer María Luisa. Arribar fins allí va ser tota una odissea i és que l’accés era “impossible”. “La meua mare va tenir molts problemes per a arribar, va estar més d’un dia i mig per a accedir a la casa de la meua iaia no li la va poder enterrar fins a quatre dies després”.

María Luisa Merlo recorda amb horror eixe octubre del 57, uns dies en què assegura que va estar “patint” pel benestar de la seua mare a la qual no va poder acompanyar a l’enterrament per decisió de la seua progenitora. Merlo admet que malgrat la riuada, l’habitatge familiar no va patir desperfectes i va poder tornar a la ciutat una vegada van arribar les vacances estivals.

“TOT ERA UN DESASTRE: NO HI HAVIA LLUM I FALTAVA MENJAR” – BALTASAR BUENO

Huit anys és l’edat que tenia el periodista valencià Baltasar Bueno quan va viure la riuada del 57 des de la localitat de Foios, a tan sols 10 quilòmetres de València. L’exdirector de València Hui explica que “va ser una cosa terrible” i és que en este municipi valencià va afectar el desbordament del riu Carraixet.

“Als pocs dies de la riuada vaig baixar amb la meua mare a València per a visitar a uns familiars que havien viscut de primera mà les inundacions de la ciutat. Tot era un desastre: fang pertot arreu, soldats acovardint aigua, voluntaris netejant els carrers… no hi havia llum i faltava menjar, era un infern”, recorda.

A pesar de la seua curta edat, Baltasar també va haver de col·laborar en les labors d’ajuda emplenant sacs amb palla per a fer matalassos i enviar-los a València. “Ens van demanar fer pa a les cases i amb aqueixes barres i els matalassos que preparàvem es carregaven camions rumb a la ciutat”.

A més dels danys materials, el periodista també posa l’accent en els personals ja que, a més de les víctimes mortals, va haver-hi una part de la població que va quedar anímicament desolada. “Hi havia gent que necessitava oblidar, però la falta de tot era tan gran que per a eixir de la depressió alguns van recórrer a les seues pròpies colònies”.

Com a anotació final Baltasar Bueno ressalta la solidaritat i les labors humanitàries que van seguir a la data de la catàstrofe, en concret destaca l’actuació de Múrcia, i és que assegura que sense l’ajuda del país les conseqüències hagueren sigut insuperables.

“ELS TELÈFONS NO FUNCIONAVEN I NO TENÍEM NOTÍCIES DELS NOSTRES FAMILIARS” – JAVIER PANIAGUA

L’historiador i exdiputat socialista, Javier Paniagua, recorda que tenia 11 anys quan va ocórrer la riuada de València. “Llavors estava estudiant el que era primer de batxillerat a Ceuta”, comença, “em recorde perfectament que a això de les nou del matí el cap d’estudis ens va reunir al pati per a relatar-nos la riuada de València. Ens va comptar les dificultats que estava vivint la ciutat i ens va demanar que col·laboràrem en tot el que poguérem”.

L’exdirector de la UNED de València va tornar a casa on la seua mare, nascuda a Santa Pola (Alacant), tractava de localitzar sense èxit als seus familiars valencians. “Els telèfons no funcionaven i hi havia una preocupació considerable pel que havia ocorregut. Teníem uns parents que regentaven la pastisseria del carrer Russafa per on havia passat el riu i no hi havia notícies seues”.

Quatre anys després, un Javier Paniagua ja adolescent es va mudar a València on les conseqüències de la riuada seguien presents. “Record que per a enviar cartes havíem de pagar un segell de 0,25 cèntims que s’afegia a l’obligatori. Al no existir impostos directes era necessari recaptar diners amb impostos indirectes per a sufragar la construcció de la desviació del riu Túria amb la finalitat d’evitar més inundacions a la ciutat”.