Hi ha confrontacions que permeten disertar sobre el principi del sentit de la felicitat. Pot ser que siga el cas. Potser la felicitat va estar a veure la imatge d’Eduardo Berizzo instal·lat al capdavant de la banqueta del Sevilla després d’una intervenció que li va allunyar del verd. Potser la felicitat més extrema, des d’un prisma blaugrana, haguera arribat amb la conquesta d’una victòria que durant molts instants no va semblar una quimera en virtut de l’esforç homèric desenvolupat pel grup de gladiadores que van assaltar els murs de l’infranquejable coliseu de Nervión, segons dictamina l’estadística, en una nit marcada per la pluja i el fred, però hi ha felicitat darrere de la igualada saldada en un escenari replet de complexitat enfront d’un adversari que es mou amb soltesa per l’univers de la Lliga de Campions. Potser la intrahistoria del duel entre el Llevant i el Sevilla dignifique la versió mostrada per l’entitat d’Orriols. Va haver-hi passió sobre la pastura i orgull i un plus de gallardia i de convicció per a afrontar una cita repleta d’enjundia davant un oponent amb abolengo. El Llevant es va sentir poderós en diferents fases de la confrontació. Va ser capaç de desafiar al Sevilla en el seu propi entorn i de discutir-li l’arrel de l’enfrontament. Va posar en ordre el seu cap i va eixir reforçat del feu sevillista.
Potser el valor del punt supere els termes estrictament numèrics per a incidir en altres camps com el mental. El factor anímic i el rearmament de moral sembla justificat partint de la interpretació trasgresora evidenciada en un territori inhòspit. Potser el grup necessitava una demostració de força que alleujarà la seua psique després dels efectes de la derrota davant l’Athletic. Davant no hi havia un rival secundari en l’àmbit de LaLiga Santander. El fet reforça els mèrits d’un bloc que es va partir l’ànima en cada acció. Amb prou faenes havien passat quinze minuts des de l’epifania de la confrontació, en el coliseu de Nervión, i el Llevant semblava aguditzar la sensació de pesadumbre del Sevilla. L’esquadra que prepara Muñiz es va projectar amb destinació cap a la meta defensada per Rico. Ho va fer amb valentia amb la finalitat d’intimidar a un adversari que li trau vint caps en el marc de la competició domèstica, però que tornava a posar-se sobre la superfície del Ramón Sánchez Pizjuán després de caure doblegat davant el Reial Madrid de manera inmisericorde.
Els jugadors blaugranes volaven sobre la immensitat de la instal·lació sevillista a la recerca de la recompensa i aqueixa felicitat extrema que genera la conquesta del gol. Corria per la banda esquerra Morales com un possès, en continuat i reiterat acte de fe, i rematava Enes Ünal des del punt en el qual l’esperança es converteix en deliri. La pausa en la línia de mitjans i el vertigen i l’arravatament habitava en les botes de Campaña. La tornada a la qual va anar la seua casa durant molts anys del migcampista sevillà va resultar persuasiu. Campaña va exercir de boia. El migcampista va dominar els temps i els espais. El Llevant va signar un primer capítol del joc summament encomiable. Lerma va donar consistència a la medul·lar en la seua tornada. El seu esperit irreductible contagi a la resta del col·lectiu. La solidaritat i el sentit gremial va imperar. Són qualitats que identifiquen al bloc i que han fet fortuna en els últims temps. Lukic, una de les novetats en l’onze, va parlar sobre el camp. La seua actuació va ser meritòria.
L’equip blaugrana havia traçat un pla i ho va seguir amb determinació i meticulositat per a apuntar-se amb determinació i valentia per les proximitats de l’àrea sevillista. No va haver-hi dubtes. Ni falses aparences. L’equip no va cercar refugi arrere. Mai va retrocedir dos passos sobre si mateix per a aixoplugar-se. Sempre va creuar la línia de mitjans amb llance. Va ser profund i directe. Les seues transicions eren veloces. Els dubtes acuitaven al Sevilla i a la graderia. Per moments va ser tormentoso i impulsiu per a atribular al seu oponent. El Llevant es comportava com un equip vital. Semblava sentir-se còmode en un escenari complicat. Per moments els papers semblaven intercanviats. No va haver-hi excessives notícies de l’equip de Berizzo. El Sevilla va mostrar un aire displicente com si el partit estiguera embolicat per una aurèola funcionarial i fora a madurar pel propi pes dels seus galons. Els xiulets van refermar a la conclusió del primer acte. Va ser un senyal indicatiu de tot l’esdevingut.
Oier va orientar els guants per a salvar un cabezazo que es va estavellar en el pal. Va ser una acció episódica. Rico havia adquirit evanescencia abans en una rematada a boca de canó de Ünal. La jugada entreteixida per Morales i Campaña va merèixer major premi. No obstant açò, Rico va estar imperial. El meta després es va aliar amb la buenaventura i amb el pal en un llançament màgic de Jason que va xocar en les seues cames per a eixir expulsat de la porteria. El Sevilla va perdre infinitat de pilotes. Aqueix aspecte va ser determinant i un indici potser de l’escassa intensitat que va mostrar. L’indicatiu és perillós per a un bloc aguerrido i vertiginós. Banega va tractar d’esquinçar l’entramat defensiu forà i Yeddar va desafiar a Oier en la represa. La resposta del porter basc va ser diligent i expeditiva. Oier va sostenir a un Llevant que mai va girar el seu rostre i que va concloure la cita voltant la meta del seu adversari. La seua posada en acció va ser escruixidora per a rescatar una igualada amb capacitat per a impulsar-li en el complicat ecosistema de la Primera divisió.
