El futbol és una disciplina per a intrèpids amb capacitat per a desafiar les lleis de la física. Potser va ser el pensament que va embargar a Chema quan el cronòmetre anunciava l’ocàs del primer capítol del xoc entre el Llevant i la Reial Societat. El zaguero va creuar la immensitat de la geografia del Ciutat de València per a situar-se en la corona d’àrea realista a la recerca d’aventures antagòniques a l’espai que habitualment posseeix sobre el camp. La decisió va marcar cadascun dels seus moviments. Potser ningú esperava una resolució de tals característiques quan la pilota va emergir des de les botes punxants de Morales. L’atacant madrileny, escorat sobre el perfil dret de l’atac local, va impulsar el cuir amb vehemència. La ment de Chema va entrar en ebullició amb la finalitat de processar la situació. En el seu cap es van dibuixar les coordenades. L’espai i el temps van conjugar en una acció de finalització brillant. L’esfèric volava sobre el cel d’Orriols mentre Chema fixava l’atenció en l’esquadra de Rulli. El central va adquirir la condició de galant de la nit amb una volea acrobàtica que va fondre a l’arquero argentí. No va haver-hi possibilitat de resposta davant la virulència de la detonació. I els guants de Rulli s’havien caracteritzat fins llavors per la seua extremada fortalesa. Chema sempre ha tingut esperit d’atacant. Ho va demostrar amb un atac sorpresa fascinant. Potser ningú va pensar que podia expressar-se amb semblant claredat des d’un punt que es distancia notablement del territori del verd que protegeix.
La diana va canviar el signe de la confrontació i va confirmar el procés d’aclimatació del Llevant al seu nou entorn. El grup blaugrana no estranya l’univers en el qual competeix, malgrat la seua naturalesa d’equip recentment ascendit. No hi ha desconfiança. Ni tampoc sospites en les seues actuacions. Aquest Llevant no rendeix vassallatge als seus adversaris. No capitula abans de presentar batalla. I gens millor que donar símptomes d’aqueixa rebel·lia enfront d’un dels equips cabeceros de la Lliga. I per darrere queda el deixant del València, Reial Madrid o Vila-real i el currículum del Llevant engreixa amb la suma de nou punts. El fet subratlla la qualitat i la complicitat que destil·la un grup amb un accentuat caràcter gremial. El col·lectiu sobre qualsevol individualitat. És una constant en el desenvolupament del campionat. Morales i Bardhi es van sumar als fastos ja en la segona meitat per a cercenar qualsevol aspiració de remuntada per part de la Reial Societat.
Pedro López va escollir una bona nit per a commemorar els seus cent partits amb l’elàstica granota. Els seus companys li van tributar un merescut homenatge amb una actuació coral que desnortó a un bloc que va aterrar en terres valencianes amb un distintiu que li acreditava com un oponent incòmode i difícil de desemmascarar, principalment en condició de forà. Els triomfs davant l’Esportiu i Cèltic de Vigo semblaven confirmar aqueix extrem. No obstant açò, les hosts blaugranes van ser capaces de reduir el seu ànim per a afligir el seu esperit. Morales va reptar a Rulli quan encara no s’havia complit el primer minut del partit. El Comandant va tornar estimulat després de complir una condemna que li va inhabilitar per als xocs davant el Reial Madrid i València. Morales va mostrar la seua versió més combativa després d’eixir de les masmorres. L’atacant tenia ganes d’ordenar el seu expedient després de 180 minuts d’ostracisme. Les seues aparicions pel costat esquerre de l’atac i més tard pel marge dret de l’atac eren l’exponent del sentit que adquiria el partit per al Llevant.
El preparador asturià tenia clar el pla ideat. El bloc que condueix Muñiz proposava partir des del vertigen per a dominar a la Reial Societat. La velocitat es convertia en un arma que el Llevant tractava d’explotar amb les arribades des d’arrere de Toño i Pedro López. L’objectiu era eixamplar la faç del camp amb la finalitat d’accelerar el pols granota. Aqueix plantejament va propiciar una variació pel que fa a la imatge abocada en els duels davant el Vila-real i l’Esportiu. Aqueix Llevant de fisonomia més avasalladora i dominadora de jornades anteriors va mutar per un Llevant que es va replegar sobre si per a concedir la pilota a la Reial Societat. L’entitat realista va caure en el parany. Manejava el cuir amb relativa solvència en les zones menys compromeses del camp. Per contra, el Llevant emergia des de l’arravatament per a posar contra les cordes a Rulli. L’arquero va avortar una ocasió dual als peus de Toño i Jason. I va repetir davant l’atacant gallec amb un rebuig providencial.
Va ser l’última aportació de Jason abans d’abandonar el camp amb molèsties musculars. La Real va trobar en la pilota parada una vàlvula de fuita per a presentar-se davant Raúl. Xavi Prieto segueix mantenint tersas les seues botes. El perill basc va arribar en aqueix tipus d’accions. Fins que va aparèixer Chema per a emular als grans killers de l’àrea amb un projectil sec i violent que impactócontra la xarxa. Juanmi va encongir davant la figura geganta de Raúl. Ningú s’interposava entre el jugador visitant i el portera. L’enfrontament estava en el punt d’excitació que demandava l’equip local. Tocava la Real, es manifestava com un coet el Llevant amb metres per davant. Morales ajustició a l’esquadra d’Eusebio des dels onze metres després travessar el verd. Bardhi va oferir més arguments des de l’estratègia amb una nova explosió que va alçar a la graderia d’Orriols. Finalment 3-0 i el Llevant segueix invicte en l’ocàs de la jornada cinc.
