celta
SHARE

El futbol, en moltes ocasions, determina paradoxes que estan estretament relacionades amb el marcador definitiu de la trobada. Potser va esdevenir sobre el verd del Ciutat. Una de les versions més corals i enèrgiques del Llevant, en condició de local, va marxar al vestuari envaït per la tristesa i per la malenconia després de la victòria conquistada per les hosts gallegues. Des del prisma contrari, una de les versions més discretes i menors del Real Club Cèltic va eixir dels murs del Ciutat feliç després de conquistar un botí excessivament preuat, si s’analitzen amb cert detall els fets desenvolupats sobre la faç del coliseu del barri d’Orriols en sessió matinal. La disciplina del balompié pot ser despietada en la manifestació de les seues emocions. El futbol no sap de codis d’honor. Ni de comportaments honerosos. Tampoc de sentiments. Premia l’efectivitat que estableix l’acció del gol. En aqueix sentit, una fuetada de la dupla inegrada per Iago Aspes i Pione Sisto va bastar per a dinamitar i fer saltar en mil trossos el cor del levantinismo. El Llevant merodeó l’àrea defensada per Rubén Blanco, però la sort li va anar esquiva.

Se sabia del verí que desprenen les botes de Iago Aspes. És un dels factors diferencials del futbol del Cèltic. La societat que va efectuar amb Sisto va ser letal. L’esquadra viguesa té diamants en la zona més concloent de la superfície del verd. Es tracta d’una dels senyals identificatius dels seus caràcters quan es posicionen sobre el verd. En el seu ideari sorgeixen sengles màximes que s’encadenen; aletargar el joc amb un ritme lent i pausado de toc, com si el camp es convertira en un espai per a efectuar un ronde de gegantesques dimensions, per a vèncer al seu oponent i tractar d’agitar el seu joc quan s’acosten a l’àrea contrària. No hi ha excessius retrets que realitzar al tipus de proposta executada per la societat que exercita Muñiz des de la banqueta. La graderia del Ciutat així ho va manifestar quan va concloure la cita. La derrota no va ennuvolar la seua memòria. Els palmells van premiar un esforç al final sense cap tipus de recompensa.

Va haver-hi variacions substancials respecte al format exhibit en la Copa del Rei. Hi havia múscul en la medul·lar granota amb l’aparició de Doukouré i Lerma. Campaña apareixia més alliberat per a exercir de lligam amb els atacants. Doukouré pot portar a la confusió. No és un migcampista que fa del físic el seu principal blasó. Hi ha imaginació a l’interior del seu cap i determinació quan entra en contact amb la pilota. I no dubta a apuntar-se a la balconada de l’àrea contrària. De fet, va fregar el gol en l’arrencada del segon acte i va patir els embats de la defensa gallega en un penal que el col·legiat no va observar. El gol de Sisto no va bloquejar les constants blaugranes. Potser fóra l’única ocasió de la trobada en el qual el Celta va conjugar amb el vertigen. El Llevant no claudicó davant el colp. En realitat, va ser una constant durant el xoc. El col·lectiu va trobar les respostes que demandava la confrontació, encara que va estar orfe de gol. El Llevant va matinar per a posar-se amb convicció sobre el verd.

El bloc no va titubejar en la seua posada en escena. No era un equip d’esperit timorato. Ni d’ànima atribulada. El missatge que envíaba era clar; el Llevant no es deixava intimidar. Volia el partit i el protagonisme. Els seus moviments i la presa de les seues decisions eren persuasives. El Llevant era un equip atrevit i intens en les seues execucions. La solidaritat era un axioma inqüestionable per a tractar d’ofegar l’eixida diàfana del Cèltic des d’arrere. La pressió va arribar a aombrar la ment dels pupils d’Unzue. Els seus dubtes es van materialitzar en un parell de llances davant el rugit de la massa social d’Orriols. Boateng va provar els reflexos del meta gallec en el clarejar del duel amb un cabezazo que va acabar en servei de cantonada. La potència del seu salt li va permetre rescatar infinitat de pilotes que sobrevolaven el cel d’Orriols per a dominar-los.

L’atacant d’origen ghanés, titular en les postreras setmanes, va tornar a enfrontar-se a l’arquero celeste en la represa. El gol es resistia. En aqueix instant, Muñiz havia refrescat l’onze amb la inclusió de Jason per Campanya a la recerca de majors arguments ofensius. El Llevant va emmanillar al seu oponent en aqueixa fase de l’enfrontament. Va ser un equip equilibrat amb tendència a explorar amb èxit els costats. Per fora es va moure amb soltesa. Coke i Lluna arribaven a la línia de fons. Amb les ales totalment desplegades va ser acumulant ocasions de gol. El Celta va perdre el componiment i l’ordre, però no l’avantatge en el marcador, malgrat les ocasions generades pel Llevant. Morales, Boateng i Coke van sentir els despietat que pot arribar a ser el futbol.