Borja García es va perfilar per l’exterior esquerre de l’atac del Girona per a conquistar la frontal de l’àrea blaugrana. L’atacant va alçar la vista i va clavar la pilota en l’esquadra de la meta defensada per Raúl. El cuir va impactar de forma violenta en el travesser per a besar la xarxa i fustigar l’ànima dels jugadors levantinistes. Va ser una diana inapel·lable per als guants de l’arquero basc acostumat a sostenir al seu equip amb parades que es recorden. El gol va ratificar que el futbol possiblement no entenga de tendències. En el naixement del segon capítol del joc el Llevant semblava sorgir des de les profunditats de les tenebres per a manifestar-se pels voltants de l’arc català. No obstant açò, la fúria del crit del futbolista de l’esquadra gironina va ofegar la il·lusionant reacció que tractava d’enarborar el col·lectiu propietari del Ciutat de València. Stuani va provocar una sensació d’abatiment generalitzada que el gol d’Enes Ünal no va alleujar perquè no hi havia temps ni per a reactivar l’esperança ni per a convocar la il·lusió.
La disciplina del balompié no sempre és fàcil desemmascarar. En ocasions, resulta indesxifrable. El Llevant va marxar als vestuaris a la finalització del primer acte indemne a les reiterades envestidas foranes i va rebre un fort colp en el mentó quan tractava de recompondre la seua figura i reprendre el comandament d’una confrontació alambicada des del seu mateix naixement. Dos vells rivals es tornaven a veure les cares sobre la pastura amb desafiaments parells en el marc de LaLiga Santander. Són dos blocs que fan de la resistència una fórmula per a expressar el seu futbol. Va succeir durant la passada temporada en el marc de la competició de Plata. I va esdevenir fa escasses dates en l’àmbit de la Copa del Rei. Succeeix que no hi ha dues confrontacions idèntiques. Ni estats anímics convergents per més que els adversaris arribaren a la cita amb idèntica puntuació i compartint espai en la classificació general en Primera Divisió.
No va tardar el Girona a mostrar les seues credencials. Stuani va provar els reflexos de Raúl després de trobar una esquerda per la qual es va colar. La resposta del portera va ser excel·lent. No és fàcil sotmetre al porter local quan protegeix la línia de gol. El Llevant no aconseguia descodificar la proposta plantejada per Machín. La impressió és que el Girona afronta els enfrontaments des de la memòria i els automatismes. Els seus moviments estan perfectament assimilats. És un bloc assemblat. Gens queda a l’atzar. I gens sembla casual. La seua destinació està marcada i compta amb jugadors desequilibrantes en l’eix de l’atac. Portu assumeix el seu paper de guerriller mentre que Granell posa la qualitat i Stuani compleix amb la doble condició de posar la pausa i el vertigen quan s’endinsa a l’interior de l’àrea del seu oponent. L’atacant uruguaià coneix el seu ofici. I ho va demostrar ací. Els dubtes sobre la titularitat de Ünal prompte van quedar resoltes.
Muñiz va incloure atacant turc en l’onze inicial amb prou faenes uns dies després la seua conversió en futbolista levantinista. Jason i Toño componien el capítol que feia referència a les principals novetats pel que fa a les últimes cites de lliga. No obstant açò, era el Girona qui capitalitzava l’atenció de la pilota i qui adquiria major espessor en el duel. El Llevant es va encomanar a les botes afilades de Morales per a cercar rèpliques, però hi havia més notícies reals de Raúl que aparicions estel·lars de Bono. El fet denuncia el desenvolupament de la confrontació. Granell va provar la consistència de Raúl sobre la botzina. Potser al Llevant li faltara major presència en la zona de mitjans. La represa presagiava d’inici un enfrontament molt més obert. L’esquadra blaugrana semblava despullar-se de la cotilla que li havia oprimit. Traslladava una imatge de major combativitat sobre la pastura. Morales va presentar a Bono en societat, però va colpejar el Girona a través de Borja García. Stuani va afligir la consciència levantinista en els minuts finals. El gol de Ünal va ser testimonial.
