Amb expectació ha arribat «Los últimos Jedi» a les sales de cinema. Després del dramatisme i sobrietat del capitule VII, “El despertar de la fuerza”, s’esperava un canvi més radical en la saga, amb major brillantor i espectacularitat, i en part així ha sigut.
En este lliurament és palpable un increment de l’acció i sobretot, humor i situacions còmiques. D’aquesta forma, el seu director, Ryan Johnson, relaxa el que en molta part del metratge presenciem com una excessiva, i també desconcertante, narració massa lineal sobre els personatges.
Amb un inici arrollador que mostra a la rebel·lió aguantant les ofensives de la primera ordre, assistim després a les dualidades, i tal vegada mes interessants situacions com la trobada entre Rei i Luke Skywalker; en els quals també amb gotes d’humor, es va perfilant a l’heroïna per al seu present i futur com Jedi.
La pel·lícula té sots narratius que acaben per confondre a l’espectador i fins i tot traure-ho de la trama, com els nous personatges Porgs, que particularment no m’han convençut i estan trets de context. En canvi, sí que ens deixa detalls prometedors com el vincle entre Rey i Kylo i aqueixa presència magnètica de Benicio del Toro que fan venir ganes de saber com es desembolicarà en el pròxim capítol.
Ryan Johnson ha realitzat una pel·lícula amb salts argumentals en el que imposa una personalitat pròpia en les seqüències d’espectacularitat visual com la batalla final, realment impactant, amb altres en les quals sent mes interès. Un exemple d’açò són les escenes on participa Mark Hamill com Luke Skywalker, en les quals es vol dotar de major rellevància argumental i existencial al personatge.
