Enrique Bunbury va apostar pel Rock and Roll, com va expressar en una cançó així titulada que no era de la seua collita pròpia, però que estatandarizó fins a convertir en tot un clàssic del seu repertori en els concerts en directe. En clau blaugrana l’aposta és evident. Té nom i cognoms; José Morales. La seua fiabilitat sembla extrema i la seua capacitat per a mudar paisatges s’antoja del tot inqüestionable. Va succeir sobre la moqueta verda del RCDE Stadium en el xoc que va inaugurar la ronda dels vuitens de Final de la Copa del Rei. L’empremta del Comandant davant l’esquadra que prepara Quique des de la banqueta no va ser irrellevant. Morales li les va apanyar per a enfrontar-se amb èxit davant Diego López des dels onze metres i reordenar un duel que semblava aombrar Gerard amb un inapel·lable cabezazo. Havien passat deu minuts i el Llevant patia estoicament després de desnortar uns moviments acompassats que havien guiat la seua destinació des de l’epifania de cita per a imponenr el seu domini sobre l’Espanyol. Més tard, ja intervinguda la represa de la confrontació, va sorgir de manera imperial per a reptar a quants defensors tractaven d’emmordassar-ho. Morales va conjuminar clarividència, qualitat i potència amb la pilota pegada a les seues botes en un slalon letal que li va guiar fins al cor de l’àrea perica. En aqueix espai no va caure pres de l’ansietat. Va deixar clavat a un defensor, va alçar la vista i va trobar la complicitat d’Ivi.
L’atacant madrileny no va desaprofitar un present en forma de regal per a allotjar l’esfèric en el fons de la xarxa blanquiblau. El Comandant no es rendeix. Mai ho fa quan defensa la casaca blaugrana. Tampoc entén de cites menors quan es lliga els borceguís i s’endinsa a l’interior del camp. No estarà en el Camp Nou per sanció, per acumulació d’amonestacions grogues, però no va escatimar esforços en el coliseu espanyolista en el fomato copero. El seu esperit de supervivència resulta commovedor. La seua actuació va ser portentosa i diferencial. I el fet no és anecdòtic. Va enarborar la bandera de la resistència primer. Després va capitalitzar el colp definitiu que acosta al Llevant a la riba dels quarts de final, si bé caldria bandejar triomfalismes mancant noranta minuts que s’antojan replets de complexitat. Morales va mantenir el tipus i el Llevant no es va deixar intimidar després de la diana de Gerard.
Potser va ser el moment més crític d’una trobada que va nàixer des de la convicció des del prisma levantinista. Els golejadors aprofiten qualsevol escletxa per a imposar la seua llei. És alguna cosa genètic. No hi havia massa notícies de l’Espanyol quan Gerard es va elevar fins al cel de Cornellà per a rematar un centre de Piatti. La duresa del colp radica en aqueix aspecte. El càstig va ser imponent per a un Llevant que se sent recolzat i replet d’arguments futbolísiticos quan abandona els límits del Ciutat de València. Ho ve demostrant en el marc de la competició de lliga i va seguir fidel a aqueixes coordenades que marquen la seua esdevenir en el xoc del torneig del KO La seua posada en acció va ser categòrica. Muñiz va partir d’una línia de pressió avançada amb la finalitat de neutralitzar l’eixida diàfana de l’esquadra local. En diferents fases del primer tram de la trobada va aconseguir anul·lar les forces pericas. La possessió era un ben que manejava amb solvència, però hi ha arsènic i pólvora en l’avantguarda com va accentuar Gerard.
I el seu verí és mortal. Potser una lectura transcendent de la cita copera va ser la capacitat granota per a mutar el desenvolupament d’un duel marcat per l’estrena de Coke com a jugador adscrit a l’esquadra blaugrana. El futbolista madrileny, amb passat en les files del Schalke 04 alemany, va ratificar que l’experiència pot convertir-se en un grau i que la seua aportació a l’ecosistema granota pot ser rellevant quan agafe el fil argumental a una competició que coneix en profunditat després del seu pas pel Rayo Vallecano i Sevilla. No obstant açò, Morales va ser el principi i el final. No pestañeó des dels onze metres, enviant a Diego López cap al costat contrari al que va manar la pilota, en un discutit penal comès per Víctor Sánchez i va projectar al Llevant tirant de casta i també de sagacitat per a confirmar la seua condició d’immortal i la remuntada definitiva. Abans Boateng va fregar el gol gens més començar el segon capítol de la confrontació després de desafíar a l’arquero local en un cara a cara. Després els pals es van aliar amb Raúl. En ple devessall blanquiblau, ja en els minuts finals, amb Doukouré i Róber Pier sobre el camp en un intent per afegir més múscul i nervi a la medul·lar granota, el porter basc va estar excel·lent en una rematada de Gerard que destil·lava gol
