Potser tot quede molt proper en la memòria. El Llevant UE i el RCD Espanyol van quedar aparellats en la ronda dels dieciseisavos de Final de la Copa del Rei en el transcurs de l’exercici 2015-2016. Les imatges romanen. El cicle va començar en el Ciutat de València una freda nit del 3 de desembre. Roger va emergir des de la banqueta per a llançar-se al rescat de l’esquadra blaugrana en els minuts finals de la confrontació. Mamadou Sylla havia posat en franquícia el marcador per al bloc que preparava Sergio, un tècnic vinculat a la història més recent de l’entitat levantinista durant la seua etapa anterior com a futbolista. No va haver-hi ni vencedors, ni vençuts sobre el verd del coliseu blaugrana (1-1). El fet accentuava el protagonisme del duel que, amb prou faenes unes setmanes més tard, tindria com a escenari el marc del Power8 Stadium, si ben Galca era l’inquilí de la banqueta de la societat catalana en detriment de Sergio en un indicatiu del voluble i mudable que pot ser la disciplina de la pilota redona. El xoc va nàixer elèctric amb un estratosfèric gol de Verza en un excel·lent llançament de falta. No obstant açò, Burgui i Caicedo van reconduir el sentit de la confrontació i el RCD Espanyol va associar el seu nom a la ronda dels vuitens de Final.
És una constant si es tracta de desentranyar els misteris de les eliminatòries que han reunit a la institució d’Orriols i al club perico en territori copero. L’Espanyol es converteix en un rival feroç per a les hosts granotas. I la història testifica aquesta afirmació. Gener de 2001 es va estrenar sobre la prada del Ciutat de València. No és una afirmació gratuïta. Els temps semblen haver canviat i de manera radical. En plenes festes de Nadal, dos de gener, les dues representacions van quedar vinculades sobre el verd. L’Espanyol, com a rival adscrit a la Primera Divisió, rendia honors al feu blaugrana. Era una condició quan es reptaven dos clubs distanciats des d’un prisma competitiu. I el Llevant de Graner se cercava la vida en l’univers de la categoria de Plata, però, a priori, no havia subordinats i si insurrectes. Aquell partit va adquirir notorietat. La vida en noranta minuts. Tot el que esdevinguera en l’eliminatòria tindria com a marc el Ciutat. No havia partit de tornada. El Llevant va presentar batalla i va apostar per la sorpresa, però Solvevilla i Serrano van resoldre qualsevol conat de rebel·lió.
Gens va canviar en la dècada dels anys quaranta. L’Espanyol era un equip distingit. I el seu pas per la Copa del Generalísimo no va ser testimonial en el curs 1939-1940. De fet, se ciñó la corona de llorer després d’enderrocar al Reial Madrid en la Final disputada en el Camp de Vallecas. Abans, en la primera ronda, cercenó les il·lusions de l’UDLG (Unió Esportiva Llevant-Gimnàstic). No va haver-hi dubtes. La superioritat blanquiblau es va materialitzar en el partit d’anada (6-2) i en la trobada de tornada en Vallejo (0-4). No obstant açò, el futbol sol oferir vendettas. I no va tardar a materialitzar-se. Va ser en la temporada 1940-1941. Un Llevant en fase creixent des del capítol final de la Lliga en Segona Divisió es va aliar amb la victòria. El cicle de triomfs semblava inacabable. Sabadell, Osasuna, Zaragoza i Granada van sentir la pressió del jou del bloc nounat de la fusió de l’Alce F.C. i del Gimnàstic. L’UDLG i l’Espanyol es van trobar en l’avantsala de les semifinals. Les dues esquadres van aconseguir la cita reforçats anímicamente i espiritualment.
Ningú va ser capaç de sotmetre al seu oponent en condició de local. Els duels de Sarrià i Vallejo es van saldar amb dues igualades. En un balompié amb tendència a marcadors desmesurats va sorprendre que les rereguardes s’oposaren a les avantguardes. En el partit que va obrir l’eliminatòria la fatalitat es va apoderar de Soro. El porter es va retirar de la porteria lesionat. Dolz va donar dos passos arrere per a alçar una tàpia sobre la meta forana. La seua actuació no va passar desapercebuda per a Martorell, tot un colós en la porteria espanyolista. Va ser necessari un partit de desempat per a solucionar el serial. L’Espanyol va arrasar (3-0) per a aconseguir les semifinals i plantar-se de nou en la Final, si bé va caure davant el València. No obstant açò, és possible rastrejar una tendència antitética en el cosmos de la Copa de la República. En la liguilla que va enfrontar al València, Llevant, Espanyol i Girona, la superioritat llevantina va ser inqüestionable. La naturalesa de ‘leader’ de l’esquadra marina va quedar reforçada després de la demostració de força i superioritat mostrada en el duel de Vallejo (4-1). En l’última jornada en l’extint Sarrià, amb el Llevant ja classificat per a la final, el triomf va perdre el seu valor (2-1).
