morales
SHARE

El Comandant mai es rendeix. Li l’impedeix el seu ADN i els codis que maneja i li defineixen com a futbolista professional. La seua va ser una ascensió gradual des dels escalafons més ínfims de la disciplina del balompié en adreça cap a l’Olimp dels Déus. Massa dificultats que vèncer, massa complicacions que enderrocar, massa ferides que cicatritzar com para no deixar-se la pell en un partit oficial adscrit a la Copa del Rei. El Comandant mai es deixa intimidar. És una consigna que maneja. Gens és impossible. És una espècia de mantra que marca el seu full de ruta vital. Morales va saltar al verd del Ciutat de València sobrepassada la segona part de la cita copera que reunia al Llevant i al Girona. Va emergir des de la banqueta amb ànim i amb determinació per a rescatar a l’esquadra blaugrana. L’enfrontament transitava per la inquietud després de la diana conquistada per Mojica. La figura del Comandant es va materialitzar pel carril destre de l’atac local per a enfrontar-se a Iraizoz. La seua gambada era poderosa. La seua ment va analitzar amb detall la situació. Morales va armar la cama per a batre al meta basc i liquidar una trobada sorrenca que va nàixer des de la contradicció després de les baixes forçoses de Róber Pier i Doukouré minuts abans de l’arrencada de la confrontació.

L’escalfament va ser letal i maleït per les seues conseqüències sobre l’evolució de l’enfrontament. Muniz va haver de reinventar la sala de màquines per a allistar al Fan i Campaña. El preparador va alterar el guió per causa major. El migcampista mauritano, habitual en les alineacions de Paco López en el filial, va ser una de les notícies més esperançadores de la nit. La dimensió del salt que suposa aconseguir l’elite, des de les catacumbes de la Tercera Divisió, no va ser visible fins a intervinguda la segona fase de la confrontació quan les forces definitivament li van abandonar. Abans es va manifestar amb llance i amb atreviment. Mentre el seu ànim va estar incorrupto va equilibrar el joc del Llevant en la medul·lar. El Fan no es va deixar coaccionar per l’empremta de la cita. Ni per l’ascendent de la trobada. Ni per saltar al coliseu d’Orriols per a estrenar el seu expedient en competició oficial. La seua principal virtut va ser fer de la senzillesa i de la naturalitat una forma d’entendre el futbol.

La seua interpretació va ser convincent amb el cuir en els peus. La seua capacitat d’associació va resultar manifesta. Muñiz va agitar la banqueta en un intent per repartir minuts i estimular l’autoestima d’aquells jugadors amb menys protagonisme en la seqüència de lliga. Langerak va protegir l’arc levantinista en la seua estrena amb la samarreta granota. No va ser l’única alteració. El paisatge respecte al duel del cap de setmana davant l’Atlètic de Madrid va canviar de forma radical. El Llevant va haver de donar dos passos al capdavant després de tornar del vestuari. Mojica havia fet saltar les alarmes amb una diana inquietant. El principi d’incertesa es va instal·lar sobre el feu blaugrana, si bé l’avantatge local seguia intacta gràcies als gols de Boaten i Doukouré en terres catalanes. El Llevant va mutar el seu semblant en capítol definitiu. Les seues constants vitals van augmentar i la seua mirada es va afilar. L’esquadra blaugrana va començar a voltar la porteria defensada per Iraizoz. L’aparició de Morales va ser determinant per a aconseguir els vuitens de Final de la Copa del Rei.