Quan mai deixes de creure i l’esperança es converteix en la teua única guia poden succeir fets com els esdevinguts durant el relat de la confrontació que va creuar al Llevant i al Reial Madrid en l’Estadi Ciutat de València en el marc de LaLiga Santander. Pot succeir que les teues forces no defallisquen, encara que sentes com es va marcint l’últim alè. O pot succeir que no perdes la raó, malgrat que percebes el setge i el tall tallant de l’abisme amenaçant amb devorar-te. O pot esdevenir que un debutant com Pazzini, un futbolista amb una fulla de serveis intachable i repleta de desafiaments d’una consideració tan extrema com a notable, abandone la gespa plena per l’emoció després de conduir a la graderia del feu blaugrana fins a aconseguir un nivell astral. O pot succeir, i possiblement siga la lectura més determinant, davant les connotacions que adquireix, que no sentes el jou de la derrota, ni la condició de vassall, per més que a l’altre costat de la superfície del camp se situe tot un trasantlántico replet de jugadors siderals. Totes aqueixes variables es converteixen en les claus explicatives que condueixen a una treva plaent de conseqüències terapèutiques per a la totalitat dels estaments blaugranes
Fins a en dues ocasions, durant el recorregut que va marcar el desenvolupament de la confrontació, va navegar a contra corrent un Llevant que mai va perdre la gravetat, la calma ni tampoc la sensatesa. Va ser una demostració de personalitat i de caràcter. I també d’enteresa i vigor per a metabolizar els colps i cercar solucions. El col·lectiu va tenir el temperament i la fortalesa mental òptima per a tractar de reconstruir la situació. Per complexa i enrevessada que sorgira va ser inventant remeis per a arreglar el que molts creien irremeiable. I la sort semblava esquivar al Llevant quan el cronòmetre s’endinsava pel minut vuitanta. Benzema va pugnar per la pilota davant Postigo. El francès va alçar la vista i va trobar en Isco a un aliat a l’interior de l’àrea defensada per Oier. El tret del futbolista andalús va travessar un bosc de samarretes blaugranas per a impactar en el fons de la xarxa. El càstig era suprem mentre el temps es consumia per a acomiadar la cita, però el Llevant no va apagar la llum. No es va deixar intimidar per la contundència de l’impacte patit.
El Llevant va afrontar el període final de l’enfrontament amb la feresa d’un volcà en plena erupció. Lluny d’acovardir-se es va deixar portar pel vertigen. Roger no va rastrejar la ruta del gol en un cabezazo diàfan. Tot va canviar quan Pazzini va encarar a Kelor després de prendre-li la mesura a Carvajal. L’atacant transalpí va deixar la impregnació del gol després d’acariciar el cuir sobre el pal llarg de l’arc defensat per l’arquero de Costa Rica. En ocasions, sembla una quimera desemmascarar els partits per a interpretar-los. Alguna cosa similar va succeir en el Ciutat en el primer acte. El Reial Madrid va determinar el rumb del duel amb una diana de Sergio Ramos. Bezema va emprenyar el just per a desorientar a Oier en el camí cap a les malles granotas. L’esquadra de Zidane manejava el duel amb relativa solvència en aqueix tram de l’envit. Potser li faltara voracitat en els metres finals, però era acadèmic i endreçat amb l’esfèric. Els seus moviments tenien com a epicentre la porteria defensada pel porter basc, principalment pel costat de Marcelo. L’acció se succeïa en els voltants del perímetre defensiu local.
No hi havia excessives notícies del Llevant per la geografia contrària del verd fins que Ivi va tractar d’emular els successos de Riazor amb un tret enverinat. Ningú ho sabia en aqueix instant, però el Llevant començava a mutar. Lukic va demostrar que el futbol pot ser un exquisit joc de geometria després de filtrar una meravellosa passada que va plantejar un cara a cara entre Morales i Keylor. El portera va resoldre el duel, però la pilota va eixir acomiadat cap a la frontal de l’àrea. No tenia un amo va fixar i van aparèixer les botes de Boateng per a lustrar-ho. Rger i Pazzini calfaven en la banda mentre l’atacant africà festejava el seu primer gol en el campionat de la regularitat. La diana va canviar l’ordre de les coses. El Llevant va recuperar la fe i es va rearmar anímicamente. La segona part proposava una batalla clarament distanciada. El Llevant va acceptar el vertigen. Era un equip de cor alborotador. Morales va capitalitzar l’atenció pel carril dret. El Comandant va començar a dibuixar contres impossibles d’immobilitzar. Keylor va neutralitzar una rematada de Lerma. El bloc blaugrana es va allistar a la guerra. El Llevant se sentia viu. No hi havia limitacions, ni impediments que no foren infranquejables. Va succeir després de la diana d’Isco. Al grup que condueix Muñiz li va quedar lucidesa per a escometre un empat que sap a glòria beneïda.
