L’exposició mostra —a través de les fotografies fetes pel cirurgià plàstic Ricardo Marujo— tot allò que més ens esforcem a ocultar perquè no s’avé amb els cànons de bellesa imperants. Cànons que exemplifiquen actors, cantants i tota eixa elit estètica de la nostra societat que encarna la imatge arquetípica de l’èxit, la bellesa i la (eterna) joventut, les imatges de la qual també apareixen en la mostra gràcies a les fotografies de Jorge Fuembuena.

La bellesa és un concepte esquiu, mutant, imprecís. Resulta tan difícil definir què és això que sacseja els nostres sentits i ens impulsa a la contemplació: a la realitat accedim, principalment, amb la mirada. La cerca de la bellesa i la il·lusió de l’eternitat són distintius inherents a la condició humana i mecanismes per a fer front a la nostra naturalesa finita i material: som forma, cos.

En el seu passejar històric, la idea d’«allò bell», el cànon estètic pel qual ens regim, ha anat adaptant-se a les modes i rerefons socioculturals de cada època, modulant i ampliant calidoscòpicament les implicacions de la seua significació.

El paradigmàtic de la situació actual és la superabundància de formes i possibilitats de millora i embelliment dels nostres cossos —d’adaptació al cànon— i el miratge d’una possible i obligada conquesta de la perfecció.

En la nostra societat, la dictadura del culte al cos es veu retroalimentada per un capitalisme estètic d’hiperconsum que asfixia, amb més força que mai, el desenvolupament de les nostres identitats i ens porta per la senda de la insatisfacció. No hi ha descans ni refugi en l’era de l’exposició contínua. Internet, Instagram i les càmeres dels nostres telèfons intel·ligents han contribuït a una inflació i una dependència de la imatge sense precedents, que no solament es reprodueix sense límits alterant els usos tradicionals del retrat, sinó que arriba a usurpar la nostra pròpia identitat. En aquest món virtualitzat, on existim en funció de la nostra presència digital, ens hem convertit en els nostres selfies.

El cànon estètic de hui l’encarnen actors, cantants i elit famosa en general. Ells representen l’ideal de la bellesa actual: són la imatge de l’èxit, la joventut i la modernitat. Els atributs representatius d’aquesta bellesa, amb els quals ens bombardegen els mitjans de comunicació, es poden adquirir en el mercat en forma de productes (roba, calçat, ulleres, talls de cabell…) que ens prometen el triomf social i l’aspecte anhelat, mentre no deixem de comprar. I ara, quan la màscara accessòria o el filtre no són suficients, els avanços de la ciència i la medicina estètica posen al nostre abast una sinistra —per temuda i desitjada—possibilitat: ens podem redissenyar.

La modificació del cos a la carta, que incomoda tant com sedueix, desbarata el sentit d’allò bell, de l’artifici i la naturalitat; i posa en dubte les nostres motivacions i els límits de la nostra pròpia llibertat. Tot és contradicció. La cerca de la bellesa, darrere del vel del plaer i la fascinació, oculta la veritat del que ens condemna: com assenyalava Proust, «el temps, per a fer-se visible, cerca els cossos».