girona
SHARE

Va ballar Boateng sobre el verd de Montilivi una dansa tribal com si tractara d’espantar i bandejar esperits no desitjats. L’aspecte no està exempt de transcendència pel que va significar. Va moure l’esquelet l’atacant africà com a mostra de felicitat i d’aquesta mentre cercava la complicitat del grup. Boateng va enterrar una espècie d’anatema que amenaçava amb cercenar l’ànim dels davanters blaugranes en el capítol inicial de la competició. La seua clarividència va ser absoluta per a convertir en gol una passada filtrada de Morales. No li va tremolar el pols en l’execució a l’ariet. Mentre ajustava la pilota a les seues botes va observar de cua d’ull els moviments desesperats del porter local. La qualitat del control compendió la diana. No hi havia temps per a pensar a l’excés. Tot va ser veloç. Des de l’orientació del control fins al colpege. El seu instint i la seua capacitat de supervivència van bastar per a infringir una maledicció. Va escollir un toc a mig camí entre la seda i el vellut per a batre a l’arquero de l’esquadra catalana.

El Llevant va recuperar, en el format de la Copa del Rei, l’emoció que deriva de la victòria. La qüestió tampoc resulta secundària per la magnitud que adquireix. Qualsevol mostra de valor i de fortalesa és benvinguda en un recorregut profund i replet de mala herba. El col·lectiu blaugrana es va donar un bany d’autoestima davant un igual amb el qual està compartint experiències en el campionat de la regularitat. Potser hi haja lectures més profundes que es puguen accentuar del triomf davant el Girona que aclareix l’eliminatòria dels dieciseisavos de Final, si bé la disciplina del futbol sol castigar amb ferotgia a aquells que cauen presos de l’autocomplaença. Des d’aqueix perspectiva, potser el millor no va ser el triomf, sinó la lleialtat infrangible a una doctrina. Al significat del gol del futbolista amb passat en la Lliga portuguesa, caldria afegir la imatge pétrea i homogènia evidenciada per un bloc amb variacions substancials pel que fa a l’onze que dissabte passat va mesurar les seues forces a les del Getafe en el Ciutat en l’univers de LaLiga Santander.

El fet ressalta l’energia i consistència de la filosofia imposada per López Muñiz. Varia el paisatge disposat sobre la superfície de la pastura, però es manté una idea i una identitat aconseguida a força de treball. Canvien els rols dels protagonistes, però sempre perviu l’essència d’aqueix esperit gremial que caracteritza a l’equip blaugrana des de l’aterratge del preparador asturià. El discurs és irrenunciable. No muta. Els enfrontaments de Trofeu del K.O comporten un caràcter de reivindicació entre els seus components. És una característica que singularitza a la competició més añeja del calendari futbolístic nacional. En aqueix sentit, el Girona i el Llevant van ser deutors d’aqueix postulat. Els dos tècnics van agitar amb virulència la banqueta a la recerca de noves solucions i de nous camins pels quals endinsar-se. La Copa del Rei com un assaig per a la Lliga; com una fórmula vàlida i autoritzada per a rastrejar alternatives i vies per les quals aprofundir.

És una altra de les interpretacions disposades després de la batalla en noranta minuts de joc. Des del prisma granota, la trobada va mostrar al món jugadors amb menor presència, quant a minuts materialitzats, però amb capacitat per a presentar i sumar nous arguments sobre el verd. Doukouré, Cabaco, Boateng, Oier, Shaq, Samu o Lukic van confirmar aquest extrem amb actuacions convincents. El partit va demostrar que el futbol és pendular. Patia el Llevant quan va aparèixer Boateng per a avançar a les hosts levantinistes. L’acció va ser un evident arquetip de la intenció que ha d’imperar en construir un contraatac. Bardhi va domesticar l’esfèric en la línia de mitjans. La pressió i el futbol atrevit plantejat pel Girona deixava espais per governar. Per allí es va colar Morales per a associar-se amb Boateng.

El jugador madrileny va amagar l’esfèric per a mostrar-ho quan ja tot estava perdut per al conjunt local. L’atacant ghanés no va errar. I va poder repetir en una jugada bessona. Morales va realitzar una maniobra de distracció i Boateng va tornar a enfrontar-se a Bono, encara que el portera va tirar de reflexos per a traure una mà extraordinària. Oier va prendre el relleu en el naixement de la represa. La seua resposta a la rematada de Ramalho va resultar exquisida. El Girona no renunciava al partit. La seua rebel·lia li va acostar als dominis del meta basc. I Olunga va fregar el gol, però va ser Cheick Doukouré qui va aclarir l’enfrontament amb un precís cabezazo. Del marfileño es va accentuar la seua condició de Box to Box; la seua capacitat per a dominar un ampli espai de camp i per a conquistar per sorpresa l’àrea contrària. Va ser el tipus de partit que va realçar els seus caràcters. El gol aletargó al Girona i posa en franquícia l’eliminatòria per al Llevant.