las palmas
SHARE

En un partit emergent i amb tirada cap al vertigen; perquè sempre va haver-hi notícies dels porteres i sempre va haver-hi aspectes que enumerar a l’interior de les àrees, va aparèixer Jason per a encendre definitivament la llum i per a certificar una victòria redemptora i terapèutica per a la societat blaugrana. L’atacant gallec es va acurar sobre la gespa de l’Estadi Gran Canària i va traure el millor del seu repertori per a signar la seua primera obra d’art en l’univers de la màxima categoria. Va ser una obra mil·limètrica i calculada que podria haver signat la paleta d’un pintor del cincuecento italià. Gens va quedar a l’atzar en la seua execució. No va ser un baptisme qualsevol per a un jugador el deixant del qual es trobava a faltar després d’allunyar-se de l’últim trajecte de la Lliga per una inoportuna lesió datada en el partit que va creuar al Llevant i a la Reial Societat en el Ciutat de València. I açò va succeir en els dies finals de setembre. Jason es va projectar amb velocitat per a voltar els dominis defensats per Raúl. Quan va trepitjar aqueix espai va decidir pausar el temps. Els segons semblaven eternitzar-se. Va ser una treta perquè la seua ment viatjava a la velocitat de la llum. En aqueix instant el pla ja estava traçat i perfectament armat a l’interior del seu cap. Sobre la meta local semblava dibuixar-se un signe d’interrogació que el jugador gallec va difuminar amb un tret letal. Abans havia confós al seu oponent amb una bicicleta. Aqueix recurs únicament sembla reposar en els peus dels prestidigitadores de la pilota.

El gol definitivament va ofegar a l’O.D. Las Palmas. En una mica més de cinc minuts el Llevant es va expressar amb virulència davant el marc de Raúl. Abans Toño va decidir deixar el seu rastre després de colar-se pel carril esquerrà mostrant tota la seua vocació atacant. De les seues botes va eixir un xec al portador que Doukouré va aprofitar. Quan es tracta d’aproximar-se al seu adversari no hi ha dics de contenció per a un defensor sempre predisposat per a donar dos passos al capdavant a la recerca d’aventures. En la virtut del colpege del lateral estava l’excel·lència del gol. Cheick va perllongar de cap en adreça cap a la xarxa. El migcampista de Costa d’Ivori ocupa una vasta extensió sobre el rectangle de joc. La contundència blaugrana va ser absoluta i demoledora. El seu somriure contrastava amb el rictus de dolor que exhibien els futbolistes locals. Les emocions en el futbol, com en altres àmbits de la vida, són antagòniques. Van per barris.

El Llevant va prendre Canàries per a marxar enfortit anímicamente i espiritualment. Succeeix que hi ha partits que quan apareixen en el calendari durant l’estiu no presagien la transcendència que en el temps més present adquireixen. Alguna cosa així va succeir en el xoc entre l’O.D. Las Palmas i el Llevant. Gens sembla definitiu, però la victòria dimensionaba la seua condició. Els tres punts comporten una injecció d’adrenalina per a un grup que bandeja l’ansietat que pot provocar un cicle de sis partits sense conjugar amb la victòria. Al marge, distància a un oponent amb el qual comparteix destinació en el marc de LaLiga Santander. Les notícies són excel·lents i s’amunteguen. El Llevant va recuperar la memòria sobre el verd del coliseu canari, principalment durant el primer acte. No va reservar gens en la seua posada en acció. La pilota va tornar a circular sobre la faç del verd.

Les combinacions es van succeir i sempre hi havia un futbolista blaugrana disposat a socórrer al seu company. Aqueix esperit gremial que caracteritza al bloc de Muñiz es va materialitzar en el feu groc. Les línies levantinistes es van endinsar en territori enemic per a tractar de segrestar l’eixida de l’esfèric de l’equip d’Ayestarán. El Llevant ocupava el terreny de joc de forma racional. Muñiz va apostar per Oier en la porteria i li va donar galons a Shaq en la banda dreta. La resposta de tots dos va ser encoratjadora. Ho diuen els manuals de la disciplina: si el teu adversari camina maltrecho i alguna cosa confós envia-li senyals per a augmentar aqueix estat latent de preocupació. El Llevant tocava amb precisió trobant punts de fugida. Ünal va provar els reflexos de Raúl. I més tard va trencar el fora de joc, si ben no va poder contactar amb Morales exercint d’extrem dret. I Bardhi va cercar l’esquadra després de pegar-li amb l’ànima al cuir des de la frontal de l’àrea.

Succeeix que Las Palmas té dinamita en l’extrem del camp en el qual es materialitza el gol. Vitolo, Vera i Tana juguen a l’amagatall amb la pilota. Els seus recursos són il·limitats i no semblen esgotar-se. Sobre la frontal de l’àrea no paren d’imaginar razzias i de tirar d’inventiva il·luminant combinacions mortíferas en inversemblants. Calleri es pega amb tots a la recerca d’espais pels quals infiltrar-se. Las Palmas va reviure en els minuts últims de la primera part. I la tendència semblava mantenir-se en la represa. El bloc d’Ayestarán trepitjava el territori granota amb freqüència. Oier va amenaçar amb paralitzar el batec del cor dels seguidors blaugranas ballant amb llops a dos metres de la línia de gol de la seua porteria amb un atacant groc. En realitat, va anar el principi de la fi del col·lectiu canari. Toñó va enviar una carta d’amor a Doukouré i Jason va ajustar comptes amb la competició després d’un període d’ostracisme per a consignar una victòria edificant.