barcelona
SHARE

Va anotar Messi amb el cronòmetre pràcticament entrant en acció, és a dir al caient del minut deu de la confrontació. I va repetir Luis Suarez quan el rellotge vorejava el minut trenta del primer acte. No sembla una tasca senzilla respirar en el Camp Nou, máxime quan el F.C. Barcelona tira terra per mitjà i amenaça amb posar la directa i prendre impuls perquè els seus colps solen ser afilats i contundents i van directes al mentó per a deixar molt tocat esportivament, però també anímicamente, al seu adversari. I l’amenaça semblava més que potencial perquè qualsevol cosa pot esdevenir quan Messi entra en contacte amb el cuir per a reverenciarlo i rendir-li culte. El seu somriure és assassina. I en aqueixa fase del duel no hi havia excessius retrets que realitzar al grup dirigit per López Muñiz. La seua actitud era inqüestionable. No va caure en la depressió, ni va lliurar la cullera sense oferir resistència davant un rival de mil caps. El Llevant es batia el coure amb fruïció en un territori històricament hostil per als seus interessos particulars i ombrívol, per inaccessible, com va recordar durant la setmana que ja s’oculta la gèlida estadística. De fet, Mascherano es va materialitzar a l’interior de l’àrea defensada per Ter Stegen en l’epifania de la cita per a desbaratar dos atacs blanquinegros enllaçats que van generar una sensació d’inquietud i de relativa incertesa en una jornada marcada pel retorn de Dembélé al verd després d’un perllongat ostracismo.el Llevant no defugia al xoc. I mirava als ulls al seu oponent.

I Jefferson Lerma va aparèixer emboçat per les rodalies de l’àrea en una eixida racial que havia capitalitzat Boateng. No obstant açò, el migcampista colombià va errar en el tret final en una arribada més que diàfana que va aventurar més perill en la seua creació que en el desenllaç definitiu, No obstant açò, les dianes de Leo Messi i de Luis Suárez intimidaven i confirmaven en la seua màxima expressió el principi de desassossec que acompanya als partits disputats en el feu culé. Una mirada de Messi poder ser turbadora. El terror pot manifestar-se en qualsevol instant. Succeïa que restava tot un oceà per creuar, xifrat en els termes que marca el pas de temps en una hora de joc, i calia destriar en aqueix instant com anava a metabolizar el col·lectiu levantinista la contundència dels colps. Va esdevenir que el Llevant mai va estar de pas per la faç del coliseu blaugrana; mai sota la guàrdia, ni va creuar els braços per a perdre el sentit d’un partit replet de complicacions i de signe incert.

Ho va demostrar en els minuts anteriors als gols del Barcelona i va confirmar aquest extrem quan ja marxava en franc desavantatge en el marcador després de la societat conformada per Messi i Jordi Alba i Sergi Roberto i Luis Suárez. L’aportació dels laterals no va resultar testimonial en la configuració dels gols. El tercer va ser pràcticament testimonial amb el duel ja tocant a la seua fi. El Llevant va sentir l’infern en les seues carns, però va ser capaç de donar-li esquinazo i va comptar amb opcions per a tornar al duel i generar xivarri. Ter Stegen es va interposar entre Ivi i el gol en la represa i va tirar de reflexos per a assenyalar-li a Shaq que la distància entre el ben i el mal; entre la glòria i la dissort és molt estreta. El lateral americà es va plantar davant de l’arquero alemany. Va ser una acció acadèmica en la seua execució que l’esquadra blanquinegra va gestar des de l’ortodòxia. La pilota va ser passant entre les botes dels futbolistes granotas davant la mirada dels defensors locals. La velocitat va ser una espècie de patent.

Des del costat esquerre de l’atac va viatjar fins a l’espai contrari. Per allí va emergir Shaq per a xocar amb el cos gegantesc de Ter Stegen. Les transicions granotas van generar intranquil·litat en l’equip local. El Llevant, llastrat per les sancions que penjaven sobre els caps de Morales, Bardhi i Campaña, tres jugadors que no són residuals, es va recompondre i va recuperar part de les credencials que li identifiquen. El seu esperit i el seu ànim van ser infrangibles. I mai va decaure. Va ser un equip solidari i gremial en l’esforç, físic, en la disputa pel cuir, i intens de principi a fi. Ningú va escatimar un gram d’esforç. Succeeix que el Camp Nou no n’hi ha prou amb aplicar-se amb una atenció suprema davant qualitat del seu oponent. Principalment quan exerceix Messi. Pel repertori que va oferir després de posicionar-se sobre el verd pot advertir-se que el Llevant va merèixer més. Quizas el Barça trobara a faltar l’ancora que tira Busquets quan s’instal·la en la línia de mitjà. El Llevant va trobar en aqueix espai forats pels quals infiltrar-se a la recerca de noves aventures, si bé la falta d’encert va llastrar l’argumentació exposada.