everest
SHARE

Javier Oliver té 52 anys, nascut a Lleida, amb sang aragonesa i valencià d’adopció des dels 14 anys. Va aprovar l’oposició de notaria l’any 93 i porta 25 anys assessorant jurídicament el ciutadà com a notari; primer, un any, en Hornachuelos (Còrdova); passant, onze anys, per Quintanar del Rey (Conca); i a Alaquàs, de 2006 fins a l’actualitat. La seua passió des de xiquet per l’esport en general i per la muntanya en particular li han portat a realitzar nombroses expedicions, sent la de l’Everest la seua última i més dura aventura, però amb una valuosa recompensa en servir per a recaptar fons en la lluita contra el càncer.

Aquest repte forma part de “Encordados por la Vida”, un projecte esportiu i solidari que va nàixer amb l’objectiu d’ajudar en la investigació oncològica després de superar aquesta malaltia la seua dona, la també notari, Carmen González-Meneses. Per al notari d’Alaquàs, coronar el cim del pic més alt del món ha sigut una magnífica experiència, però alhora molt dura, sobretot mentalment més que físicament.

Sens dubte, per tindre un objectiu solidari i pel suport rebut per la seua família a través de les xarxes socials, Javier ha tingut forces per a aconseguir culminar el somni que tenia des de xiquet, formar part de la història de l’Everest.

everest
Javier Oliver en su notaria de Alaquàs

Per què un notari es puja a l’Everest?

La meua vida sempre ha estat unida a l’esport. Avui mateix quan isca de la notaria m’estarà esperant la bici, és una cosa habitual en el meu dia a dia i quan no faig esport ho note fins i tot a l’hora de rendir en el treball.

Vaig pensar en aquest repte per una doble vessant: la personal i la solidària; la primera per a complir el somni que tenia de xicotet de pujar algun dia a un vuit mil i per què no pujar a l’Everest que és el més alt; i la segona vessant i més important, la solidària, per a conscienciar a la gent a fer donatius per a la investigació oncològica per mitjà del projecte “Encordados per la Vida”.

Com ha anat l’experiència, en el físic i en el mental?

Em vaig presentar en el millor moment físic de la meua vida, amb uns vuit mesos d’un entrenament brutal, de ciclisme de carretera, de trail running, hores i hores corrent, amb un esforç important, perquè la meua obsessió era arribar a l’Everest en el millor estat de forma possible.

Vaig estar entrenant durant mesos amb tractament d’hipòxia (dèficit d’oxigen en la sang), a l’Hospital 9 d’Octubre, amb unes màquines especials que simulaven que estava a 6.000 metres d’altura.

Van ser dos mesos molt durs d’expedició.

El primer mes jo volava, però en el segon mes la cosa ja va canviar. El cos no està aclimatat per a viure permanentment a aqueixa altura, ja que la mínima que el meu cos havia de suportar era de 5.350 metres d’altitud del campament base fins als 8.848 metres de l’Everest. Va arribar un moment en el qual cada dia que m’alçava estava més feble físicament esperant la finestra del bon temps. Encara que el cel estiguera ras, amb vents de 120 km/h era impossible pujar, calia esperar que aqueixos vents de l’Himàlaia, Jet Stream, amainasen.

A part de l’aspecte físic, mentalment l’espera pel mal temps ha sigut el més demoledor per a mi. Si no haguera sigut pels missatges d’ànim que rebia de la meua dona Carmen pel mòbil jo abandone segur, com va fer la meitat de l’expedició. Érem dotze escaladors i sis es van anar a casa, per problemes físics, però sens dubte era el cap la que els va fallar. Físicament et trobes tan mal que és el cap la que ha de posar ordre; el cos ho tens picat, però has de pensar que segur que tens una miqueta més de força per a aconseguir-ho. El cap l’has de tindre molt en el seu lloc perquè si no et vas a casa.

Tot se’m va ajuntar, a més vaig veure un dels famosos morts de l’Everest m’ho vaig trobar una mica abans d’arribar al Balcó, tombat de cap per avall tapat per la neu i amb el mico de plomes descolorit, em va donar una bolcada al cor. En aqueix moment penses que tu pots sumar la llista dels morts en l’Everest, ja que allí no es pot rescatar a ningú perquè els helicòpters no poden volar a aqueixes altures. Si puges a més de 6.000 metres i tens un problema que no et permet mobilitat per a baixar a poc a poc, un edema cerebral o pulmonar, un esvaïment, una fallada del cor, etc., saps que et quedes allí per sempre…

Javier Oliver en la cima del Everest

Quina sensació vas tindre quan vas tocar cim?

Molt simple, no vaig sentir RES, jo anava enganxat a la corda fixa i en el Cim Sud, penses que ja ho tens, però encara et queda hora i mitja de tram més tècnic, tota la cornisa final que és preciosa però dura amb la paret rocosa l’Escaló d’Hillary, a quasi 9.000 metres d’altura. La imatge de tota la cornisa se’m va quedar gravada, és preciosa, i de sobte la corda es va acabar, vaig mirar per a a dalt i estava en el cim.

Hi havia un munt de banderes d’oració multicolor i tothom d’expedicions anteriors va començar a felicitar-me. Portes tota la vida somiant amb el moment del cim i quan arribes no assegues res, sobretot perquè estàs tan cansat que només penses que cal baixar i que la majoria d’accidents es produeixen en el descens, on més cansat estàs i l’oxigen està en les últimes.

Em vaig armar de valor i, en comptes de parar en el campament quatre com tots, vaig aconseguir baixar de colp fins al campament dos amb menor altitud per a poder descansar millor.

Vaig eixir a les 21.30 h i vaig arribar a les 15.30 h de l’endemà, em vaig ficar a la botiga fins i tot amb els grampons posats i tot, i ací vaig començar a pensar que ja estava pràcticament fet. Va ser ací quan vaig començar a assimilar l’aconseguit i quan em vaig recordar de la meua família, de la meua dona i dels meus fills…

Everest
Oliver en el cim de l’Everest amb el mocador faller de 7 Televalencia.

Quin és el teu pròxim projecte?

De moment estic descansant, però segur que prompte fem una nova expedició per a recaptar fons per a la investigació contra el càncer. El projecte més immediat que tinc és el de publicar un llibre de la meua experiència en l’Everest, però des de la perspectiva de com ho viu un familiar. La meua dona, encara estant cansada, sabia que havia de fer la seua crònica en arribar a casa perquè quan m’alçara em donara ànims per a seguir. D’aqueixes cròniques naix la idea de fer aquest llibre. Les cròniques li han servit a ella de teràpia i a mi m’han salvat l’expedició.

Hem recopilat tota la informació i li hem donat un format diferent que creiem que agradarà moltíssim, que és el relat de l’Everest per qui no ha estat allí. Són les cròniques de Carmen i les meues, però amb un enfocament diferent, tractar de contar el que estava succeint des del vessant familiar.

La idea és que tot el que s’obtinga de la venda del llibre siga donat a la AECC. Per a mi, el llibre i la seua part solidària és el tancament perfecte del projecte “Encordados por la Vida” de l’Everest.

Javier Oliver de ‘Encordados por la vida’ alcanza la cima del Everest