atlético

La nit es va fer fosca i tancada. Tan opaca i tan summament tenebrosa que, entorn de la mitja hora del primer capítol del joc, l’Atlètic manejava una còmoda i saborosa renda de dos gols que semblava buidar d’obstacles, i convertir en una autopista sense peatge, el camí que conduïa a la victòria en un territori per tradició hostil i replet d’arestes, tal com dictaminava la història més recent, però la història, encara que en infinitat d’ocasions present una tirada a la repetició en les seues manifestacions, no sempre resulta determinant. Es va encarregar de plasmar sobre el verd aqueixa tesi un Atlètic de mirada diabòlica, electrizante amb la pilota en els peus, summament vertical i punxant davant el gol. L’esquadra de Simeone va realitzar un vertader exercici d’eficàcia davant la porteria protegida per Oier. La seua fiabilitat va ser absoluta, si ben els condicionants van semblar somriure-li.

No havia passat gens especialment reseñable sobre la gespa del Ciutat de Valènia quan el col·lectiu blanc-i-vermell s’apinyava per a celebrar la primera diana després d’un rebutge de Róber Pier que va abraçar la xarxa de la meta levantinista. El terror es va ensenyorir del levantinismo. Va ser un gol dolorós, trist preludi d’una jornada sorrenca que caldrà bandejar de la memòria amb la major celeritat possible. En una contra vertiginosa Corretja es va plantar en les rodalies d’Oier, va superar l’eixida desesperada del porter basc i va creuar en direcció a la porteria amb una suavitat extrema. Tot semblava controlat davant l’aparició de Chema, però, contra pronòstic, el cuir va quedar inert sobre la línia de gol. Va ser una suggeridora invitació per a les botes lacerades de Gameiro. L’atacant francés va celebrar un dels gols de més senzilla resolució mai aconseguits al llarg de la seua productiva carrera com a futbolista professional.

Va ser un toc poc exigent que va partir en dos trossos el cor del Llevant. Va ser un colp letal i profund. El cronòmetre circumdava el minut trenta i el relat de la confrontació semblava marcat, malgrat que restava una hora per al tancament del duel. No convé oferir prebendes a un bloc que es maneja amb una intensitat superlativa i que és capaç de dominar tots els tempos en un partit. Potser la pitjor notícia en clau levantinista va ser que amb prou faenes va haver-hi temps i espai per a debatre la naturalesa i condició d’una trobada que calia afrontar a cor obert. Al Llevant li va faltar aqueix instint de supervivència que va evidenciar en cites anteriors per a mutar el registre d’adquiria el duel. Jason va armar la cama després d’enfrontar-se a una pilota sense duel a l’interior de l’àrea d’Oblak, però el seu tret va marxar alguna cosa desviat i Enis Bardhi no va ser capaç d’explotar dues accions d’estratègia sobre la balconada de l’àrea colchonera.

L’Atlètic, que havia recuperat la fe en el duel de Champions del passat dimecres amb un triomf convincent, es va donar un bany d’autoestima en el Ciutat de València. Els seus davanters, en guaret durant part del recorregut de lliga, van recuperar les emocions i la cadència que genera el gol. Amb els fats del seu bàndol, el grup de Simeone va gestionar el partit sense amb prou faenes pestañear exhibint una superioritat absoluta en la totalitat dels espais del rectangle de joc. Aqueixa tendència, lluny de minorar, va augmentar durant la represa. Cada contraatac de l’equip blanc-i-vermell augmentava la sensació de perill de l’anterior. Sòlid en la línia de mitjans, i precís en l’última passada, els gols van ser caent davant la mirada perduda de l’escuderia que condueix Muñiz.