Potser va haver-hi diverses confrontacions en el Ciutat durant els noranta minuts reglamentaris de la trobada que va creuar al Llevant i al Reial Betis. Va haver-hi un Llevant que va ser capaç de discutir-li l’adreça del partit al seu oponent i que inclusivament es va plantar en els voltants de la porteria defensada per Adán destil·lant perillositat. Va haver-hi sobre el verd un Llevant aplicat i tupido en tasques defensives, intens i acurat en la línia de mitjans i animós i decidit quan la pilota rondava les rodalies de l’àrea verd-i-blanca. Aqueix Llevant va aconseguir anestesiar a un Betis sobón, que va manejar la possessió de l’esfèric, però que es va quedar a una distància sideral dels dominis protegits per Oier. El Betis es va caracteritzar, en aqueixa fase del duel, per una tinença absoluta del cuir, però aqueixa aclaparadora possessió no va conjugar ni amb la verticalitat, ni amb la profunditat. El Betis era un equip estètic en les seues manifestacions, però amb tendència cap al barroc en la seua forma d’expressió. Potser la dissort radique que aqueixa versió més lliure i contundent del Llevant va quedar difuminada en el naixement de la represa. El gol en pròpia porta de Chema va establir una perceptible frontera. La diana va marcar l’evolució i el desenvolupament posterior de l’enfrontament.
L’esperit del Llevant va quedar maltrecho. Sembla inqüestionable que va haver-hi un abans i un després darrere d’aqueixa acció d’arrel fortuïta. Oeir va tirar de reflexos. El zaguero en la seua croada per desactivar el perill va allotjar la pilota en el fons de la xarxa. Va ser un colp precís i mortal directe al cor dels jugadors blaugranes. No hi ha dos partits amb similituds, però la nit estavellada en el Ciutat de València va recordar els fets esdevingut en el feu del Benito Villamarín en el clarejar de la competició de lliga. Potser fóra una premonició. El Llevant meritori i digne del primer acte en terres sevillanes, allà per les jornades finals d’un mes de setembre replet de buenaventura, va capitular sense remissió coincidendo amb l’enllumenament del capítol definitiu. Com va esdevenir en el passat no va haver-hi indult per a l’equip levantinista després de les dianes de l’esquadra verd-i-blanca.
La sort també va ser esquiva amb el grup granota. La graderia va cantar el gol de l’empat amb prou faenes uns minuts abans del guantazo definitiu després d’una cavalcada desbocada de Sergio León de complicitat amb Adán. La destinació va tornar a ser cruel en les seues manifestacions. La possibilitat de redempció es va diluir d’arrel. Muñiz va variar el paisatge disposat amb l’aparició de Roger i Sadiku en l’eix de l’atac. Els pronòstics, alimentats durant les sessions setmanals i l’enfrontament amistós davant l’UFA de la Premier Russa, es van complir. El Llevant va partir amb dues puntes davant el col·lectiu de Quique Setién. Semblava una declaració formal d’intencions. En la medul·lar Lerma i Doukouré sumaven múscul i nervi. El repte encomanat a Roger i Sadiku era diàfan; calia tractar de desactivar l’eixida de la pilota des de les catacumbes de la defensa.
Els atacants es van emprar amb zel en aqueixa missió. El Betis té tirada a arriscar quan s’engega. El risc forma part del seu catàleg balompédico. Roger va robar el cuir i Sadiku va tibar la seua cama. Adán va respondre amb celeritat i es va engegantir en el rebutge immediat davant Morales. El Comandant cercava societat amb Roger. Hi ha complicitat entre dos jugadors que han compartit emocions a l’interior de la gespa amb l’elàstica blaugrana. Morales va extraure el turbo per a donar-li vertigen al joc. Roger va trencar al primer pal. L’acció no és nova. En realitat, es va repetir durant el curs passat en infinitat d’ocasions. El Pistoler va tocar amb intenció. El cuir va fregar el pal llarg de la meta d’Adán. El primer temps va morir amb una volea de Jason que va impactar violentament en el cos de Francis. No obstant açò, tot va variar diametralment en la represa. El Llevant va mancar de l’efectivitat que va mostrar el Betis. El gol de Sergio León va marcar el principi de la fi.
