nunca
SHARE

Ha arribat als nostres cinemes, de forma molt limitada quant a pantalles, una de les millors pel·lícules de l’any, açò sí, no apta per a tots els consumidors per diverses raons que enumere.

En realidad, nunca estuviste aquí‘, s’ha titllat d’un nou ‘Taxi Driver’, aquella pel·lícula mítica dels 70 del famós Martin Scorsese que, si bé té diversos punts en comú, deriva mes a thriller que a cinema social com ho feia aquella.

La pel·lícula, en qüestió, tracta la història d’un perdedor, d’un ànima humana en pena, destrossada per un passat tèrbol, de maltractaments físics i psíquics, un home el qual s’expressa parc en paraules i violent en fets.

Ens compta la història de Joe (Joaquin Phoenix), exmarine i antic veterà de guerra, un tipus solitari, a la vora del suïcidi, que dedica el seu temps a intentar salvar a dones que són explotades sexualment. No es permet ni amics ni amants i es guanya la vida rescatant joves de les arpes dels tratantes de blanques. Un dia rep la trucada d’un polític perquè la seua filla ha sigut segrestada. Este viu amb una mare en precari estat de salut, i enmig de turbulentos fets aconseguirà el que es proposa.

Comentar que les imatges que ens ensenya la directora escocesa Lynne Ramsay, a manera de “pantallazos” ràpids, que l’espectador veu alhora que els observa el protagonista, són realment apabullantes, en moltes ocasions d’una estripada violència física, que es transmet amb claredat i sense amagar gens de realisme. El submon de tripijocs, de gent malsana i la misèria de les classes dirigents són temes que abunden pel llargmetratge.

Hi ha escenes antològiques com l’entrada en el prostíbul en el qual es va desfent de tota bestiola vivent, el nostre protagonista, amb un martell comprat en un supermercat per 17 euros. L’espiral de màfia nocturna, tràfic de menors narrat mitjançant un estil visual molt subtil, i d’un muntatge impecable, emergeixen com una de les majors virtuts del llargmetratge.

Totes les classes socials estan deshumanitzades segons l’òptica de Ramsay i només el sentit comú a través de la força aplacarà a la bèstia.

La complexitat lineal de la història no és fàcil, i l’espectador haurà de recompondre mitjançant eixes imatges en ocasions desagradables, la lògica del que se’ns esta explicant. Amb una banda sonora efectiva i una fotografia que combina la foscor amb la potència visual, a voltes surrealista, estem davant un treball veritablement lúcid, àgil i tremendament aclaparador per a l’espectador.

Destaca el nostre protagonista Joaquin Phoenix, guanyador del premi al millor actor en el passat Festival de Cannes, amb eixa esquinçadora, bestial i grandiosa versió d’un justicier de la nit, personatge que no t’imagines a cap altre actor interpretant-ho. Ben secundat per Alessandro Nivola, John Doorman i Alex Manette. De la directora Lynne Ramsay ja coneixíem alguns treballs en els quals ja polaritzava la seua atenció sobre personatges a la vora de l’abisme mental com ‘Hem de parlar de Kevin’ i ‘Swimmer’.

En definitiva, un peliculón per als amants d’emocions fortes, bon cinema i sobretot per a estómacs forts i resistents.