betis
SHARE

Potser entre la frustració que genera conjugar amb la derrota i el seu antagònic; és a dir, l’eufòria que comporta el triomf hi haja un punt que, no resulta equidistant, amb el qual cal saber conviure. Potser la màxima puga aplicar-se al Llevant. Després d’una arrencada de la competició més que notable, amb convincents exercicis de fe davant clubs del perfil del Reial Madrid, València o Vila-real, va arribar la primera parada de la temporada. Va esdevenir en el feu del Benito Villamarín, un estadi de dimensions colossals que rugeix amb potència i també amb distinció, com si aqueix el ressò d’aqueix fornido bramit tinguera un efecte de desarticulació sobre la consciència dels oponents que trepitgen la seua gespa, en divuit minuts que convulsionaron a l’esquadra granota. Va ser com un terrible assot de conseqüències letals davant la magnitud i l’empremta de l’atac emprès per les hosts que prepara Quique Setién. L’esperit infrangible que caracteritza al col·lectiu levantinista es va esquerdar en mil trossos. Va succeir que Sanabria va tancar una bugada per la banda dreta de Sergio León amb un cabezazo inapel·lable. Va ser en el primer minut del capítol final. Els guants de Raúl no van poder esmorteir la virulència de la rematada de l’atacant d’origen paraguaià.

Possiblement el Llevant no ho intuïa, però la diana va marcar una catarsi profunda en el sentit que presentava la confrontació. Va ser el principi de la fi. Una espècie de nebulosa es va instal·lar sobre el grup de Muñiz. Pràcticament sense solució de continuïtat, Fabián va castigar la integritat del marc blaugrana. I Sergio León es va sumar als fastos amb la conquesta de la tercera diana per a desactivar l’enfrontament i la lluita de parers que s’intuïa sobre el verd a tenor de l’evolució del primer episodi de la trobada disputada en terres andaluses. És possible que el Llevant condesará el millor del seu joc en aqueix interval de la concentració. Durant els quaranta-cinc minuts inicials va ser capaç de negar a un Reial Betis en estat d’eufòria com a seqüela de la brillant victòria conquistada en el feu del Santiago Bernabéu. La passió és un dels components que concedeixen singularitat a l’afició bètica. La seua fidelitat resulta infrangible. Encarna el símbol de la resistència. I hi ha ganes de futbol i de tornar a sentir emocions fortes en el vell estadi d’Heliópolis després d’un període de carestia.

Responia la massa social local lliurada a la causa verd-i-blanca quan van sorgir els dubtes inicials. Morales es va plantar en els voltants de l’àrea bètica. L’acció vertiginosa i veloç va concloure amb el Comandant en el sòl. El Benito Villamarín va caure pres del silenci i de la incertesa mentre Bardhi acomodava el cuir amb manyaga. Com esdevé en la lluita que mantenen les dues representacions sobre el verd, Bardhi genera sensacions antagòniques quan patea els llançaments francs. No obstant açò, el migcampista macedoni després de col·locar-se la disfressa d’heroi durant les setmanes anteriors va demostrar que també és humà. El seu tret va xocar en la tupida barrera que tractava de protegir la meta local. El Llevant va emergir sense complexos. I va mantenir aqueix postulat durant el primer temps. A força de disciplina i de rigor fidels a la metodologia proposada per Muñiz va ser desnortando i empetitint al seu rival.

Guardat i Fabián amb prou faenes tenien incidència en l’elaboració col·lectiva del joc. Desactivada la zona de creació, s’obria un territori ingovernable per als atacants. Joaquín no mostrava aqueixa mirada assassina que li caracteritza, malgrat el dictamen d’un DNI que adquireix profunditat per la successió d’exercicis consecutius entre les trinxeres de l’elite i Sanabria i Sergio León no trobaven arguments per a expressar-se amb persuasió. L’ansietat semblava apoderar-se de l’esquadra propietària del Villamarín. El Llevant resistia amb relativa solvència. La seua organització era exquisida. No es desplomava. Els jugadors locals amb capacitat per a imaginar des de l’oscil·lació estaven en letargia. Els davanters trajinaban per zones innòcues de la gespa. Les seues botes estaven en guaret. El Betis no trobava escletxes pel que colar-se.

La sospita es va instal·lar a l’entorn del bloc que prepara Quique Setién. I la sospita genera dubtes. I aquestes van augmentar conforme se succeïen el temps inicial. El Llevant va entreteixir una tupida xarxa en la medul·lar que engulló al seu oponent. Potser la xacra que mancillara el discurs granota va ser la incapacitat per a associar-se amb la clarividència evidencia durant altres jornades. En aqueix sentit, Campaña i Bardhi no van capitalitzar l’atenció. El Betis es va manifestar amb la fúria d’un cicló devastador durant la represa. Sanabria va obrir la veda. En aqueixa fase cercenó per a aniquilar les aspiracions foranes. Entre el gol de Sanabria i el de Sergio León, amb l’aportació de Fabián, no va intervenir un abisme temporal excessivament perllongat, l’interval va ser de fet curt, però durador en la seua manifestació per la seua intensitat i la duresa del colpege. El gol de Fabián cortocircuitó al Llevant. Aqueixa feresa va fer claudicar a un bloc que s’havia comportat en dates anteriors mostrant un esperit incorruptible. Finalment, el Reial Betis infligiria la primera derrota de la temporada al Llevant UE.